Normalment els començaments d’un nou curs són els moments més adients per copsar l’estat d’ànim dels diferents sistemes educatius, si més no, de la Unió Europea. Lògicament, tot país té la seva pròpia història pedagògica i, com és natural, viu els seus problemes d’una manera específica, però em fa l’efecte que als darrers anys és perceptible un increment de les notícies que tenen a veure amb una certa degradació de la convivència escolar. Aquest setembre he descobert amb sorpresa que un de cada dos professors francesos té contractada una assegurança que li cobreix els riscos de l’exercici de la seva professió, especialment els relacionats amb la violència escolar. Tant els metges com els docents tenen la sensació que es troben cada vegada més exposat a la intempèrie, és a dir, a qualsevol impertinència d’un usuari impertinent de la sanitat o de l’educació. M’imagino que no obeeix a la casualitat el fet que, arreu del món, la gent tracta als seus mestres com tracta als seus metges.
Deixant de banda els casos d’agressió directa d’alumnes o pares a professors, vull recollir tres notícies que han aparegut laa primera setmana de començament de curs a tres països propers, França, Espanya i Itàlia. A la localitat francesa de Buxerolles (districte de Poitiers) la mare d’un nen de quart curs del col•legi Jules-Verne li va donar un sonor mastegot a la professora del seu fill per haver escrit al “carnet de correspondència de l’alumne” (una mena d’agenda a través de la qual es comuniquenprofessors i pares) que la seva criatura s’havia oblidat de fer els deures a casa. Per altra banda, aquí, a Catalunya, els mitjans recollien el cas d’uns pares que han denunciat l’escola del seu fill perquè el mestre va castigar-lo de cara a la paret, al costat d’una pissarra on un text demanava als seus companys que no li dirigissin la paraula. Segons els pares, el nen ha hagut de rebre atenció psicològica per aquest tractament vexatori. Una especialista de Rosa Sensat els hi ha donat la raó perquè “cap nen es mereix passar per aquest tràngol”. I, finalment, a Itàlia, un professor sicilià ha estat condemnat a quinze dies de presó per haver castigat a un nen a copiar cent vegades “Sóc un deficient”. La cort de cassació de Palerm ha considerat que “el professor ha mortificat la dignitat de l’infant i ha faltat en conseqüència als seus deures d’educador”.
Cada cas és diferent i mereix un judici diferent (que li correspon fer a vostè), però el que em preocupa és la gran acollida que tenen les notícies d’aquests tipus. L’atenció mediàtica a tot allò que no funciona bé a les classes crec que posa de manifest que alguna cosa fonamental no va bé al side l’escola. El nom precís d’aquesta cosa és “confiança”. La confiança és fonamental perquè sense ella no hi ha escola.
