Habibi,
M’han dit que he respectar el dol. M’han dit he de vestir de blanc. M’han dit que no puc trepitjar els carrers durant quaranta dies. M’han dit que he de plorar i udolar. M’han dit que m’he d’arrencar els cabells. M’han dit tantes coses que no entenc, que ja no em queden paraules per proclamar que tu no em voldries de blanc, que t’agrado més quan un somriure m’il·lumina els ulls i que t’enfrontaries al mateix sol si gosés fregar-me només un cabell.
Sembla que a ningú li importa que la mar no hagi tret el teu cos, com ha fet amb el Hakim, el seu cosí Abdel, el petit Abdul i Akram el ros, el nebot de l’imam. El poble sencer ha estat arranat per la desolació. Totes les famílies han perdut un jove, fort i sa, perquè d’aquí només se’n van els millors. Ara volen que el Karim i jo els acompanyem a la dissort. Tots pensen que ets mort i em miren i em tracten com a una vídua però jo et sent tan a prop del meu cor que sé que no els he de creure.
M’han parlat d’una tempesta terrible que va enfonsar la vostra barca i m’han insistit, un pic i un altre, que no hi ha hagut supervivents i que m’he de fer a la idea que el nostre fill, aquell per a qui no volies un futur com el teu passat, haurà de créixer sense pare. M’ho poden repetir tant com vulguin. Mentre no et trobin, jo pensaré que la mar és el teu llit i no la teva tomba.
Saps què crec? Que has trobat una illa molt petita, tant que no hi és ni als mapes més ben dibuixats, una illa com la que vèiem als llibres, amb una palmera al mig, on esperes que un vaixell et reculli. Menjaràs cocos i peixos que hauràs agafat amb les teves mans i beuràs l’aigua amb què el cel et beneirà. Potser, al teu bocinet de terra solitària i desemparada arribarà abans la botella amb aquest missatge que els mariners que et portaran a mi de bell nou.
Per això t’escric, perquè sàpigues que el teu fill, el Karim i jo estam bé i esperam la teva tornada. Ens ho vares prometre, te’n recordes? Amb espurnes als ulls ens vares dir que a la fi havies reunit els diners necessaris. Ens vares regalar el més sagrat que tenim els pobres, la nostra paraula, per assegurar-nos que ens reuniríem amb tu a una casa amb rajoles a la cuina i plantes al pati, i que compraríem un cotxe que seria l’enveja dels veïns quan tornéssim al poble de vacances, i que el nostre fill aniria a la universitat i seria metge. Metge! T’imagines? Sona tan bé!
I ara sembla que he de matar l’esperança perquè ningú creu en illes petites que no surten als mapes. Si és així i no t’has pogut aferrar a la vida, vull que sàpigues que per sempre honoraré la teva memòria i faré que el teu fill recordi que va tenir el pare més abellidor, valent i compassiu que mai ha tingut un nin.
El meu germà m’ajudarà, com ha fet sempre. Des de ben petits sempre hem estat tres, el Karim, tu i jo; el germà, la germana i l’amic, les tres criatures sense pare que varen ser família abans de ser-ho. Hauré de plorar per mi i per ell, perquè ningú entendria les seves llàgrimes. Jo he perdut el meu espòs a ulls del món, i m’és permès el dol, però ell ha perdut el seu estimat, aquell a qui mai va poder reconèixer a cel obert, i t’ha de plorar a les fosques.
Sí, sí, no ho neguis. Ho sabia. Crec que ho he sabut sempre, que us estimàveu com no us podíeu estimar. Diuen que hi ha llocs al món on un amor com el vostre és possible, encara que no m’ho crec. Diuen tantes coses! Per això encara t’he estimat més, a tu, que em vares fer la teva dona per estalviar-me un matrimoni farcit d’horror i infelicitat. T’he estimat perquè m’has respectat i perquè m’has donat un fill, que s’assembla a tu però que té els ulls maragda del Karim, com si, per un miracle, el nostre fill fos també seu.
T’estimam, habibi, i sempre t’estimarem. Si les illes diminutes amb palmeres al mig no existeixen, et desitjam que les ones de la mar t’engronsin fins que ens tornem a reunir al Paradís. Inshallah.
La teva Aicha
