Passen les hores i la Rosa no truca. És estrany en ella, però fa temps que tot en ella és estrany. Sembla que ha canviat d’amigues… un grupet que va amb ella a gimnàstica, o pilates, com es diu ara. Em sento trista, la trobo a faltar… m’agrada quan estem juntes i no m’agrada alhora… és com si alguna cosa hagués transformat l’amistat en silencis i desconfiança.
La Pepi m’ha fet passar. Sempre tan amable i riallera… anar a casa de la Rosa és una festa. Camino pel passadís ansiosa de parlar i abraçar. Sí, és allà, però no hi és en realitat. Vull plorar i m’aguanto… l’olor de maquillatge barat i laca d’ungles m’evadeix per un moment del dolor. Saluden efusivament i intenten apropar-me al guirigall infame on la Rosa no para de riure, mirades buides envoltades dels colors de moda, secrets a cau d’orella.
Un altre dia qualsevol
No sé qui redimonis són aquestes celebrities. Diuen que marquen tendències, estar cool. La pobre Pepi no entén res, només plora. M’ho ha explicat la mare venint del mercat. La seva filla no menja i sempre mira el mòbil. Soc una adolescent… com la Rosa, la Marina, el Pol. Em sento rebel, curiosa, entusiasta, visceral, de vegades fins i tot bipolar, però soc feliç de ser com soc, i la Rosa no és rara… només se sent perduda. Desitjo estimar, lluitar, plorar, fracassar, viatjar, sentir… i ella també ho vol.
Potser avui serà el dia
Avui m’he llevat com si volés. D’aquells dies que saps que són especials. Sempre he pensat que si sents i creus molt molt fort que alguna cosa ha de passar, la màgia apareix i tot es transforma. Potser avui serà el dia que la Rosa aparegui per l’escola. Sovint miro el seu pupitre, les seves coses col·locades com sempre, el quadern ple de dibuixos… i la trobo a faltar. Sento un buit i crec que un dia tot tornarà a ser com abans.
I aquells dies estranys
Passen les hores i el crepuscle es divisa per la finestra. Durant el descans m’he aixecat a agafar el quadern de dibuixos. “Quin talent… és una artista…”, penso amb un somriure.
Uns ulls resplendents, un coet amb espurnes infinites, un bosc encantat, una poma arrodonida i perfecta, cels i horitzons de colors suaus i vellutats… Tanco la llibreta amb llàgrimes, els somnis d’artista es van esvair, però tornaran perquè realment ella no va desitjar mai abandonar-los… han estat només uns dies estranys, un viatge equivocat.
I quan ja tot va ser un record, la mare i la Pepi parlen, ploren i s’abracen eixugant-se les galtes rosades, vida que torna i brolla. La Rosa baixa les escales amb salts descomunals com sempre, sota el braç les carpetes de dibuixos i la mirada plena de vida ens envolten de joia. Vull plorar, vull cridar, vull no tenir por… em sento feliç de ser com soc.
