Silenci

És l’últim cap que faig, que em tancaran la biblioteca.
—No tan fort, nena.
—Perdoni. Així?
La senyora tanca els ulls i respiro. Miro el rellotge. Sé que la mare em vigila i que mirar l’hora és de molt mala educació, però la senyora té els ulls tancats. Li eixugo els cabells i la faig seure en una cadira davant del mirall. Li miro els ulls a través del mirall i mentre li col·loco una tovallola a les espatlles li demano què es voldrà fer.
—Lo de sempre.
Aquí no canvia mai res. Sempre les mateixes clientes i els mateixos pentinats. Li dono una revista i entro al despatxet a buscar la motxilla.
—On vas?
—A estudiar.
Qualsevol altra mare n’estaria orgullosa, d’una resposta com aquesta. Corro pel carrer i sento un clàxon insistent. Sé que és mon pare que deu arribar de vendre. Veig com aparca la furgoneta en doble fila davant de la perruqueria, però no tinc temps. Li dic adeu amb la mà i continuo corrent. Ara entrarà i veurà la mare de morros.

El silenci que hi ha aquí és casa meva. Intento seure sempre al mateix racó. Engego el portàtil, busco un parell de llibres, trec estoig, papers i abans de posar-m’hi somric per a mi mateixa. Les mans em fan olor de xampú car, estic cansada i quan torni a casa hi haurà sermó. Sempre hi ha sermó. Que soc la gran, que quin exemple que dono, i jo al mig del menjador carregada de llibres.

La Paula estarà parant taula, la Blanca ajudant l’avi a posar-se el pijama, la mare a la cuina, el pare al sofà i el Mario jugant amb el mòbil.
—Arribes tard.
Etcètera. Ja ni em molesto a dir res. La biblioteca ha tancat a dos de nou i he estudiat mitja hora més asseguda en un banc sota un fanal, fins que m’ha agafat fred. Demà tinc examen de física.
—Avui fas tu els plats.
—Que els faci el Mario.
—No comencis.
L’avi arriba al menjador i s’asseu
de cap de taula.
—Que no sopem? —em pregunta.
El pare des del sofà:
—Sí, que hi ha gana!
Vaig a l’habitació a deixar les coses
i trobo tota la roba de la Blanca tirada damunt del meu llit. Obro la finestra perquè es ventili.
—Que em volaran els apunts! —
crida la Paula, amb un cullerot a la mà.
—Fot pudor de mort!
—Les sabates del Mario…
També és lo de sempre, això.

Sopem amb la tele a tot drap. El pare
i l’avi xarrupen la sopa, el Mario ni sap que té el plat a taula. La Paula menja dreta, la mare no sopa, diu que està cansada, i s’ha estirat al sofà. La
Blanca li ha fet una tisana. Jo buido el plat d’una revolada però silenciosament, agafo una poma i deixo plat
i got a la pica.
—Mario, i si avui fas tu els plats?
Ell ni em sent, però la mare sí:
—Ni parlar-ne.
La Paula agafa una altra poma i jeu al sofà. La Blanca despara taula i serveix un altre got de vi al pare i a l’avi.
—Ves, els faig jo.
—Un altre cop?
—Tens examen. Ja m’ho tornaràs.
Sento un remugueig que ve del sofà:
—Sembla que la Blanca sigui la gran i no tu.
—Mama… va… —la renya ma
germana la santa.
—Un dia te’n cansaràs, de fer-li favors.
La Blanca clava un calbot al Mario:
—Penses sopar?

Avui em toca a mi dormir amb l’avi. Fem torns. M’anirà bé, perquè vull estudiar tant com pugui. Si m’adormo, ell em despertarà quan vulgui aigua o anar al lavabo.
—Sempre amb llibres.
—Sí, avi…
—I jo que no sé ni llegir, i mira… —assenyala el seu voltant, com si em mostrés un palau ple de riqueses—. No m’ha anat tan malament, no?
—No, avi…
Es treu les ulleres, s’estira, el tapo i de cop i volta l’avi Antonio sembla un nadó gros i arrugat. S’adorm de seguida i la seva respiració fonda neutralitza els sorolls que venen de fora. La Paula i el Mario discutint, la tele encara, la mare que parla per telèfon amb una de les seves germanes, el pare que ronca al sofà.
Les sabatilles de l’avi estan foradades pel dit gros. M’hi quedo atrapada, badant.
—Me’n vaig a dormir. Encara estudies?
—Sí, mama.
—Has de dormir.
—Ja ho sé.
—Fas mala cara.

Al matí marxo que l’avi encara dorm. La mare és a la cuina, com sempre. Mon pare deu dormir la mona.
—Ja te’n vas?
—Tinc examen.
—I l’avi?
—A les set l’he dut a fer pipí, ara dormirà com un soc fins a les nou passades. La Blanca ja està llevada i veig que plega roba a la taula del menjador.
—Sort, Clara.
—Gràcies.
Al bus, coincideixo amb la Su:
—Tia, has estudiat?
—Sí…
—Jo estic de ressaca. Una festa, ahir… T’ho vas perdre. I va venir el Roc.
—…
—I em va preguntar per tu.
—Su, va…
—Em va dir que t’escriuria. Ho ha fet?
Encara no havia engegat el mòbil.
“Hola, Fosca. No has vingut i la festa ha sigut un rotllo. No t’ho perdonaré si no em dones res a canvi.”
—Somrius! T’ha escrit!
—Que no. Para.
—Ets la seva fosqueeeta.
—Calla, cony.
“Passaré pel mercat a veure’t, si no respons aquest missatge, Fosca.”
El mercat. Hòstia, que és dijous. Quan surti de l’examen he d’anar a plaça a ajudar a recollir la parada. Hi seran tots i faran aquell enrenou. I després de dinar, a rentar caps a l’imperi de la mare. Només em faltaria el Roc, avui: “Missatge respost. Havia d’estudiar. No vinguis.”
—No pots ser més esquerpa, tia.
—No tinc temps.
—Entre l’insti, la pelu i el mercat,
 tu quan coi vius?
—No hi tornis. Saps per què ho faig.
Em veig el reflex al vidre del bus. Sí que faig mala cara. Tothom espera coses de mi sense preguntar-me. No puc decidir res? No vull rentar caps. No vull sortir de festa. No soc fosca, soc gitana.

—Clara?
M’he adormit a l’examen.
—La ressaca es dorm a casa.
M’aixeco i me’n vaig. Dono un cop de porta. Passo per davant del despatx de la directora.
—Clara! On Vas!
—A prendre pel cul!
Soc la noia morena que queda tan bé al pòster de les portes obertes. Hi posen un rosset, una filipina, un marroquí i la moreneta que soc jo. Però després ens exigeixen a tots el mateix, sense tenir en compte aquesta diversitat que tant prediquen.
Soc gitana, si m’he adormit a classe és perquè aquesta nit he sortit de festa. Em deuen imaginar ballant rumbes i cantant fandangos. Escolto The Smiths, desgraciats, un grup anglès, depriment, antic. I no sé ballar. Ni cantar. I la festassa de la nit passada? Buf, de les millors! Eixugant-li el cul a l’avi cada dues hores.
Corro pel carrer. Em sé els horaris de totes les biblioteques de la zona. Mòbil en silenci i cap al refugi.

“Clara, el papa diu que no contestes al mòbil.” Santa Blanca, conciliadora. “El papa té raó.” Apago el telèfon. Per recollir la parada no hi hem de ser tots. Quina puta mania a fer-ho tot junts sempre i a penjar-se la medalla de la família unida. Família unida? Ningú de casa sap què vull, soc la Clara que renta caps i frega plats i eixuga culs. La Clara que vol estudiar perquè no toca de peus a terra. Els caps els pot rentar qualsevol. Que hi vagi el Mario, el senyoret. Ah no, ell que condueixi la furgoneta sense carnet, però que no s’embruti les mans fent feines de dones. És com si l’àvia encara hi fos.
La mare fa d’àvia, tant que s’hi discutia. Tenir una perruqueria és el màxim a què puc aspirar? Ella va estudiar perruqueria d’amagat del pare i els avis… No m’entra al cap que no m’entengui. Santa Blanca es mor de ganes de ser com ella. La Paula farà el que li diguin perquè no té caràcter ni criteri. El Mario queda clar que segueix les passes del pare i l’avi, furgoneta, mercat, cerveseta, furgoneta, casa, vi, dormir la mona i tornem-hi. Quina falta els faig? Només perquè soc la gran. Es pot tenir el cap més quadrat?

—Ets la Clara Valentí?
Tinc el bibliotecari dret davant meu.
—Sí…
—Ha… trucat ta mare. Et busquen… Ehm… Diu que connectis el mòbil i que si no…
—Entesos, entesos, gràcies, perdona, perdona!
Ho recullo i ho entaforo tot a la motxilla, i mentre baixo les escales cap al carrer engego el telèfon.
—Mare? Què coi fas? Estic estudiant!
—M’han trucat de l’institut.
Que has fet campana.
—Campana? Quins co…
—Parla bé! Escolta, vine, estem acabant de recollir. Només faltes tu.
—No vindré. He d’estudiar.
—Hi ha aquell noi…
—Eh…
—El paio bufonet, aquell ros…
—El Roc?
Penjo.

“Què fas amb la meva família?”
“Són molt macos. T’estic esperant. Diu ton pare que puc dinar amb vosaltres. Ta mare no sé si ho vol, hahaha. És com tu!”
“No vindré. I tu ara te’n vas. M’estàs complicant més la vida. Para, Roc.”
No contesta. S’ha emprenyat. Perfecte.

Vaig cap a casa. No hi haurà ningú fins a mitja tarda. Pa torrat, formatge, una poma i a l’habitació tancada. Aviam si quan torna l’avi no s’adona que hi soc. El silenci de casa avui no sé si m’inquieta o em commou. Sense els crits dels meus germans, els sermons de la mare, els roncs del pare, els comentaris fora de context de l’avi. El soroll de la meva família. I jo quin soroll faig?

II

Quatre dotacions de Bombers de la Generalitat han treballat en un esfondrament que s’ha produït al centre de la ciutat. L’avís ha arribat quan passaven pocs minuts de les tres de la tarda. S’ha ensorrat un habitatge de cinc pisos que, segons els veïns, no estava en bones condicions. Hi vivien cinc famílies de la comunitat gitana que es dona el cas que no eren a casa, perquè totes cinc tenen parades al mercat setmanal del barri i en aquells moments les estaven desmuntant tots junts.
“Hauria pogut ser un drama”, ha declarat una de les inquilines, que tenia la perruqueria a la planta baixa. “Els dijous sempre tanquem perquè anem tots a plaça. Això ens ha salvat.” Però s’han quedat sense negoci. “La família és el més important”, ha dit quan li hem demanat per la perruqueria.
Segons unes primeres declaracions del regidor del districte, encara s’ha de valorar què es pot recuperar, però de moment s’ha restringit el pas en aquell tram de carrer i s’han evacuat els edificis del costat, habitats també per famílies de la comunitat gitana, perquè hi ha perill d’esfondrament.
Demà al matí s’accedirà a l’edifici per retirar la runa i assegurar la zona i mirar d’estabilitzar els immobles dels costats. Els inquilins de l’edifici ensorrat han sigut reallotjats en un hostal del barri, i també els dels edificis veïns.

III

—Torna a trucar a ta germana i
 dona-li l’adreça de l’hostal. Que vingui ara mateix. Ja n’hi ha prou, d’estudiar.
—No contesta.
—Trucaré a la biblioteca.
Em sentirà.

IV

—No sabia que era gitana.
—Que t’ho havia de dir?
—No, ja sé que no, però normalment es veu.
—T’estàs sentint?
—No és això. Hòstia. Estic fet pols.
—Però si no la coneixies.
—L’últim dia va marxar corrents. Sa mare va trucar a la biblioteca.
—Què dius!
—Emprenyadíssima, la
dona. La pobra xavala va tocar
el dos cagadíssima.
—Què coi vols dir?
—No, res, res.
—Que va ser un esfondrament.
Que s’han quedat tots sense casa.
—Ella sempre estudiava a la biblioteca.
—I aquell dia va decidir quedar-se a casa.
—No, aquell dia va venir i va ser quan va trucar sa mare.
—Hòstia.
—I una hora després s’ensorra l’edifici amb ella a dins.
—I la troben l’endemà…

V

—La Clara Valentí López era una alumna exemplar. Avui a l’institut és un dia molt trist. Us hem reunit a tots al pati per acomiadar aquesta companya nostra. La seva germana Blanca, alumna de 3r d’ESO, dirà unes paraules.
La Blanca, de negre, cabells recollits, ulls enrogits, puja a la tarima, es col·loca davant del micro i desplega un paper.
—Clara… Volies que jo… fos la germana gran. No ho vull ser si tu no hi ets. Ara tot s’ha ensorrat. Però estudiaré per tu. Seràs el meu exemple. Ho seràs també per a la Paula i el Mario. Confia en mi. No t’oblidaré mai. Em devies un favor: vetlla per nosaltres.
La Blanca baixa, travessa el pati, se’n va a classe, recull la motxilla i surt de l’institut.

VI

—On seia ma germana?
—Què?
—Ma germana, la Clara. Sé que
venia a estudiar aquí cada dia.
—Ah, sí… Em sap greu, t’acompanyo en…
—On?
—En aquell racó. L’últim dia…
—Gràcies.
“Estic estudiant. Vindré quan tanqui la biblioteca.” Ho envia a la mare. Apaga el mòbil. Treu els llibres, fulls, l’estoig i tot i que una tristor fonda sembla que se li hagi instal·lat per sempre al pit, fa un mig somriure envoltada d’un nou silenci.