A la primavera la natura es vesteix, de cap a peus, amb verds vitaminats que complementa amb un munt de pètals multicolors. S’escolten diferents piuladisses, i és que en els arbres hi ha un esclat de noves vides, petits becs afamats esperen impacients l’arribada dels seus pares.
Els fruiters formen una catifa voladora teixida amb colors delicats. El primer a florir és l’ametller que es tenyeix de rosa clar. El fúcsia pertany al presseguer i el cirerer és l’amo del immaculat blanc.
Dins un jardí, en ple esclat colorista, hi viuen una baladre i un gessamí. La primera està cofoia del malva intens que tenen les seves grans flors, en canvi el gessamí es mostra orgullós de la seva intensa fragància.
La baladre desprèn un dèbil aroma dolç però ella voldria posseir el perfum del seu veí. Al gessamí li agradaria que les seves petites i acampanades flors blanques fossin tan grans com les de la baladre.
Les dues plantes, predestinades a viure costat per costat, s’envegen entre elles. La seva relació és nul·la. A més, rivalitzen per un mateix abellot ros que cada dia passeja pel seu davant.
L’insecte té uns ulls negres arrodonits que ressalten del seu cap. El seu cos és gros i pelut. Cada matí l’abellot fa la mateixa ruta. Primer vola pels fruiters i després dansa pel jardí fins arribar a les dues plantes. Els dies que el vent refila amb suavitat, ell reposa en el gessamí, li agrada el fort aroma que desprenen aquelles minses floretes. Quan el sol escalfa el seu cos, es refugia dins les flors de la baladre utilitzant-les com para-sols.
Les dues plantes competeixen per conquistar a l’abellot ros, però ell es limita a utilitzar-les segons bufa el vent o calenta el sol.
En el jardí hi ha un formiguer. A primera hora del dia ja surten les exploradores i quan detecten l’aliment avisen a les companyes obreres, juntes formen un camí negrós viu. Recorren llargues distàncies i treballen en equip per traslladar el menjar.
Aquest matí, davant de la baladre i el gessamí, s’ha format una enquitranada carretera on, de tant en tant, hi transiten molles vives de pa, restes d’embotits i algun cadàver d’insecte, tot direcció al formiguer. — No estàs esgotada de treballar sempre? Fes-te l’orni i deixa que feinegin les altres — Li ha dit l’abellot a una formigueta que caminant aprofita l’ombra que projecten les dues plantes.
— Això que proposes es propi d’un desidiós i jo no sóc així —ha respòs la formiga sense aturar-se.
L’abellot ha mogut ràpidament les seves ales i ha desaparegut del costat de les dues plantes. Les ha envaït una profunda tristesa i han orientat les seves flors per on ell s’ha esvaït.
Al vespre la petita formiga torna cap el seu cau. A les seves espatlles duu una llavor. Camina sense presses, és el seu últim viatge del dia. L’insecte alça el cap i contempla a les dues plantes.
— Tan juntes, tan boniques i tan mal avingudes! —ha exclamat.
— Boniques amb plural? — ha preguntat la baladre amb ironia.
— Sí. Les dues sou formoses. Cadascuna amb les seves virtuts. Una té un apoteòsic esclat cromàtic amb subtil aroma, aquest és el llorer de flor. L’altra, té una discreta floració però desprèn una fragància explosiva. Sou diferents i úniques dins el jardí.
El gessamí i la baladre escolten amb atenció a la petita formiga. Han relaxat les branques i les flors miren els estels.
— Les dues rivalitzeu per l’abellot ros, doncs sento notificar-vos que el vostre galant de ratlles negres i taronges no produeix ni mel ni cera i tampoc us pot pol·linitzar. Heu de saber que la seva pròpia parella l’ha fet fora del rusc.
Han passat els dies i l’abellot ros no ha tornat a visitar-les. Les formigues han fet una carretera, transporten aliments per sobreviure l’hivern. Avui, la baladre i el gessamí veuen com el seu amor desapareix dins el formiguer.
