S’estaven dretes sota el cel de plom que omplia de desànim aquell dia. L’una a tocar de l’altra. Sense saber ben bé què fer. Van passar uns segons fins que se’ls va obrir al davant seu una drecera que tirava cap avall. Es van cercar i, amb la mirada còmplice, van entendre que aquest era el seu camí.
Amb les mans agafades, van començar a descendir. Primer a poc a poc. Després la forta davallada les va obligar a anar més ràpides. El caient cada vegada era més fort i ple d’entrebancs. La mare, envellida pel pas del temps, va estar a punt de caure un parell de vegades, i va fer trontollar també la Lluïsa.
A la fi, van arribar a una platja, entresuades i amb el cor a cent. El camí s’havia acabat. Davant seu, la mar onejava tranquil·la, sota la llum argentada de la lluna. La mare sabia molt bé què havia de fer i s’hi va adreçar, serena i satisfeta del seu llarg recorregut. La Lluïsa la va acompanyar, com estava avesada a fer els últims temps.
Tot d’una, va sentir una poteta a la cara que li deia: “Va, lleva’t, que tinc gana!”. Va mig obrir els ulls i, en veure el dia tan esplèndid que feia, va estar a punt de fer un bot i sortir del llit per arrencar la seva rutina després d’unes hores de son profund. Però de cop es va adonar que una part seva s’havia quedat a la platja, al costat de la mare. Va tornar a aclucar els ulls i, assaborint aquell moment, va comprendre que la mare ja havia arribat al seu destí i que ella ja no hi feia res, allà.
Va buscar amb la mirada el penya-segat per tornar enrere, però era tan immens que no es va veure amb cor de tornar a remuntar-lo. Va cercar desesperada una altra sortida. No era el seu moment i no podia quedar-se allà. Mentre explorava l’entorn, la mare ja havia posat els peus a l’aigua i, amb petites passes, s’afrontava a les aigües immenses, com una criatura la primera vegada que veu el mar.
Finalment, la Lluïsa va clissar una porta, al fons de la platja, a frec de les barraques de pescadors. Va anar-hi a gambades, la va obrir després de respirar profundament i, abans de passar-la, es va girar per veure la seva mare un últim cop. Ja no hi era. Només hi restava la pau i la serenor de l’instant present, les aigües tranquil·les i argentades, sota la lluna d’aquell capvespre.
Va tancar la porta darrere seu, sentint-se de nou a la vida, a la seva vida, la que encara li quedava per assaborir durant un bon grapat d’anys, la vida que li va donar la mare i que ara ja no compartirien més. Va entreobrir els ulls i va tornar a sentir la poteta a la galta que li deia: “Vinga, que ja m’he esperat prou!”. “I tant”, va pensar ella, “tens tota la raó. Ja t’has esperat prou, vida!”.
