La Sahar, en Mazen, el petit Samir i la seva àvia, contemplen des de la petita cala, l’illa de Xipre, tant a prop i tant difícil d’arribar-hi. Des del dos mil onze en guerra i no es veu el final. L’anciana prepara la fugida dels nets. Es posa en contacte amb uns estibadors que fan negoci amb la gent que vol passar a l’altra banda del mar, que li xuclen fins a les entranyes.
“Aquesta nit” diu l’àvia amb tristesa. La Sahar, que acaba de complir els setze, obre els preciosos ulls verds, impactada. L’anciana treu l’abric vermell del petit Samir i li posa. Ell, mira ràpidament les butxaques, sap que l’àvia sempre l’hi amaga algun tresor. Treu un caramel i somriu la seva àvia.
Al vespre, l’anciana i els seus nets, es dirigeixen a una petita cala. A l’home que mana, li ressalten unes dents perlades per sobre del seu rostre bru. Es mira la Sahar, que abaixa el cap. Algú es queixa, el traficant li ensenya el llarg ganivet que porta a la cintura. Els tres germans seuen ben enganxats. Hi han plors ofegats.
L’anciana es queda allà, pal plantada, fins veure com una petita taca va desapareixent a l’horitzó. Es toca el pit i palpa la carn i els ossos que hi ha sota la mà, per assegurar-se que aquell forat que sent, no és real.
La dona que seu al costat dels germans, es mira en Samir amb tendresa. “Em dic Nadine, diu, era mestra abans de la guerra. La Sahar s’aferra a ella. Quan visualitzen la costa, els avisen que han de baixar ràpid. La por s’escampa quan comproven que no hi ha salvavides per a tothom. Els tres germans i la mestra, sense flotadors, salten. Set onades, ordenades una darrera l’altra, es disposen a arribar a la riba i en el seu camí engoleixen el petit Samir, que s’ha deixat anar de la mà dels seus germans. Desapareix ofegat sota l’escuma. Quan la Sahar nota que els peus toquen el fons, crida els germans desesperada. Només en Mazen contesta. La Sahar i en Mazen s’abracen tremolant i plorant desesperadament. La mestra plora desolada, agenollada a la sorra.
L’home de les dents perfectes dona instruccions per iniciar la marxar. Quan s’allunyen de la platja, un petit cos sense vida, amb un abric vermell, és empès per les onades cap a la platja.
La Nadine agafa els dos germans de les mans i els ajuda a avançar. “He sentit que ens porten a un camp de refugiats” diu.
Dos camions els esperen. L’home que els mana els distribueix i amb ulls luxuriosos, separa la Sahar dels seus. Ella crida, plora, suplica, però algú li posa una caputxa al cap i se l’emporta d’una revolada. Asseguda al terra del camió, sent els gemecs dels nens i els xiuxiueixos de les mares per calmar-los les pors, els roncs dels budells, percep les olors d’alguna bufeta que ja s’ha vessat. A l’arribar al camp, dents perlades, intenta apartar-la del grup, els crits de la Sahar, frustren la intenció del traficant. Els metges del camp, s’acosten als nouvinguts per donar els primers auxilis. El Mazen i la Nadine corren esperançats, al costat de la Sahar.
