-Mami, m’expliques aquell conte? De quan jo sigui gran i tu petita?
-El de la lluna? La lluna que li miolen les gatetes? —va dir la mare somrient.
-Sííí —els ulls de la Ruth espurnejaven com un foc que revifa—. El de la lluna! —La nena feia saltirons al llit i alhora picava de mans.
-Des que el món és món i va brollar el miracle de la vida, la lluna vetlla per tots els nens i les nenes perquè no tinguin malsons, perquè descansin a les nits i perquè no es posin malalts.
Per molt petita que sigui la lluna, cada cop que neix un infant, fa una gran festa al cel. Hi són convidats els estels més llunyans, que s’encarreguen de fer una constel·lació que portarà el nom del nadó. Un carilló titil·la preciosos sons de colors mentre esclaten castells de foc. Els núvols ballen la dansa de l’alegria i una estrella fugaç xiuxiueja al cor del pare i de la mare l’amor més pur.
Per molt gran que sigui la lluna, no sempre pot complir el seu desig. Hi ha petits que no són estimats i es troben sols i, llavors, la lluna plora, plora tant que s’entela el cel. I, aleshores, ella s’amaga i es posa d’esquena perquè no la vegin trista. Les gates li miolen per confortar-la quan deixa anar unes llàgrimes entrelligades amb plata per netejar les pors d’aquest món.
Perquè el que vol la lluna és que tots els nens i totes les nenes tinguin somnis bonics i siguin feliços fins que el sol els faci obrir els ulls. Els bressolarà fins que siguin grans i els seus pares i mares, petits.
