He esdevingut gairebé invisible als ulls de l’anomenat gènere humà. Tota la vida, a l’ombra del germà ara sumit en una tèrbola obscuritat. Compto cinquanta-quatre anys ocult en una foscor enteranyinada a l’empara del meu etern protector davant les possibles burles o mostres de llàstima davant la meva presència.
L’alè agonitzant del Lluís m’insufla un cert alliberament i, a la vegada, un constant sentiment de culpa. La seva extrema dedicació envers la meva persona, gairebé imposada pels pares ja absents, està a punt de dissoldre’s.
L’autonomia transmesa en el seu afany per igualar-me amb la resta de mortals m’ha convertit en un home prou capaç. Potser en aquest moment de dolor vaig errat i en el meu interior hi desperta el temor a una solitud desconeguda que m’estreny cos i ànima. Esdevindré un orfe més entre la multitud, desheretat del caliu familiar, completament sol.
Només un darrer i tràgic, però pecaminós desenllaç pot posar fi als meus dies i evitar-me la tristor més absoluta tot i contrariar els principis dels meus pietosos progenitors. Llavors, tot el complot orquestrat entorn meu no haurà servit per a res.
El Lluís ha complert fins a darrera hora la promesa silent feta al pare mentre la mare em distreia amb mots de coratge encriptats que ara inicien el despertar dins meu. Observo la minsa mobilitat que li permet la respiració assistida oscil·lant com un ciri prest a apagar-se. Ploro la dissort compartida del primer dia de vida ençà. Una minúscula anomalia pregonà invisible i en un silenci absolut el no acompliment dels somnis de cada un de nosaltres com a éssers autònoms. El Lluís per compromís. Per part meva una covardia accentuada resultat d’una sobreprotecció familiar benèvola.
Només puc agrair, de manera sincera, el sacrifici conjunt que m’ha permès créixer gairebé en igualtat de condicions. Una excel·lent capacitat d’aprenentatge m’ha permès reemplaçar la manca d’agilitat i destresa inherent al meu físic.
Als peus del llit vetllo el cos inert. El desig de seguir-lo també en el viatge de partença creix sota el meu pit accelerant el batec d’un cor esquerdat.
Vaig créixer amb la certesa de partir el primer, però, per una burla del destí, esdevindré el darrer supervivent de la nissaga. Hi ha una intenció oculta en tot plegat? On és escrit el meu destí? Aquest ésser místic que porto tatuat al rostre té encara una missió per dur a terme? Per què si no vaig ser concebut? He estat triat per sobreviure al meu germà, el millor amic, el mestre… quin és el meu menester en aquest món?
Els llençols blancs i la gira mal planxada accentuen el rostre opalí de la veritable víctima del destí. L’habitació asèptica se suma a la tristesa més absoluta. Un desig de venjança envers el déu que em va concedir la vida m’incita a esclatar en crits i plors d’impotència. Maleïda l’hora de la meva fecundació.
Amb un bes a la galta encara tèbia i ja insensible segello l’amor més sincer que batega innat sota la meva sina. La dedicació abnegada i constant del Lluís gairebé aconseguí esborrar tot rastre de minusvalidesa del meu caminar i la dicció desbaratada de la meva llengua, oculta rere uns llavis premuts. Les ulleres em dissimulen la mirada obliqua. Només un etern somriure, ara desdibuixat en una ganyota de dolor, testimonia la meva deficiència congènita. Touch down.
