No m’he sentit mai tan lliure com aquella tarda de setembre al llac Ohrid. Tot i que el sol ja començava a lliscar cel avall, la majoria del nostre grup estava en remull allargant les últimes hores d’aquelles vacances. Les dues famílies juntes.
Com cada any. N’hi havia uns que ja es queixaven de la fresca i jeien sobre tovalloles, menjant fruita i xerrant, fullejant alguna revista o llegint un llibre. Després de moltes negociacions, el pare d’en Dan va accedir a deixar-nos la seva petita embarcació, només a nosaltres dos. Hi vam pujar d’un salt, entre rialles; la barca trontollava sota el nostre entusiasme adolescent.
Era el primer cop que sortíem tots dos sols a navegar; més ben dit, tots dos sols enlloc. Sempre estàvem envoltats de germans, germanes, cosins, tiets, mares i pares.
I cap a on anem?, em va preguntar en Dan mentre el motor roncava entretallat. A la fi del món! Li vaig cridar divertida aixecant els braços enlaire.
Vam solcar el llac, contemplatius; l’aire fresc ens removia els cabells. Passats uns minuts vaig veure com les roques escarpades que sostenien la imponent figura de l’església de Sant Joan s’apropaven massa de pressa. Més a poc a poc, Dan! No vaig poder evitar cridar-li. Sense perdre la seva expressió sorneguera, ell va fer que sí amb el cap i va reduir la marxa. Vam passar a un pam de la roca contenint la respiració. Un cop superat l’obstacle, en Dan es va girar i em va picar l’ullet.
Entre tots dos vam deixar la barca amarrada en el petit moll on una caseta, que seguia el mateix estil bizantí que l’església, feia de taquilla per cobrar entrada.
—Què, Anna, hi entrem? —em va preguntar aixecant les celles. Jo vaig bufar incrèdula, assenyalant les meves pintes.
—Així?
—Tant se val!—va dir ell.
Portàvem posat el banyador i una samarreta humida; peus descalços, galtes vermelles i cabells esbullats. En Dan va pagar al noi de les entrades amb unes monedes que duia a la butxaca del banyador. Em va rondar pel cap que ja ho tingués planejat.
Vam pujar pels esglaons de pedra que conduïen al pati de l’església, fent saltirons, gairebé corrents. La nostra respiració accelerada trencava el silenci d’aquell indret de recolliment i espiritualitat. La pedra esquerdada, encara calenta pel sol rebut,
m’escalfava els peus.
Ens vam asseure en un mur baix des d’on es veia tot el llac. Sufocats i neguitosos, envoltats d’alts i elegants xiprers, ens vam fer el nostre primer petó. Va ser fugaç i tímid, com una espurna que em va deixar una lleugera escalfor als llavis. Ens vam quedar amb les mans agafades, una mica incòmodes, contemplant aquell paisatge majestuós. Ens sentíem protegits per les muntanyes amables que ens envoltaven i per l’església de Sant Joan, que, sota un turó de sorra vermellosa, semblava que hagués lliscat elegantment per lluir-se davant nostre. Vam xerrar de tot i de res.
El temps, com sempre que és preuat, va córrer veloç.
—Hem de tornar— li vaig dir amb tristesa.
Ell em va fer un altre petó per resposta, aquest cop llarg i molt més agosarat. Vam baixar a pas lent cap al moll amb els dits entrelligats. A aquella hora, la pedra dels esglaons ja no m’escalfava les plantes dels peus. A punt d’arribar a la vora de la petita embarcació, una ventada freda va sacsejar els arbres al nostre voltant i em va portar un pensament fosc que es va remoure com un cuc dins el meu pit: l’endemà ell se n’aniria lluny. Faria el seu primer any de carrera a París. Vam emprendre el camí de tornada en silenci. Jo mirava enrere intentant gravar tots els detalls d’aquell racó que havia emmirallat el nostre primer petó.
Anys més tard el recordo nítid, cristal·lí, i la meva pell reacciona al record com si ahir fos avui.
