En Bastian viu i creix amb els seus pares a Olius, un poblet calmat i serè al bell mig del Solsonès envoltat de serralades on la vida sense ensurts.
En Bastian, però, de vegades ho entorpeix amb capritxosos desitjos, males cares i gest malhumorat, els carrers empedregats del poble són sovint companys de ronda en sortir de l’escola, on l’incontrolable noiet grimpa als turons albirant el demà incert. Ningú té resposta per a les seves preguntes, ell vol volar on no hi hagi regles ni esforç, les joguines caiguin del cel, la xocolata surti de les fonts i el temps es pugui aturar tancant els ulls. Vola que volaràs, en Bastian somia despert més enllà de l’infinit sense escoltar el raconet savi de la consciència, i demà serà demà… demà feixuc de melmelada, motxilla a l’esquena i passets de tendresa, la ganyota malcarada escridassa la bondat amagada que en Bastian no sent.
Se senten rumors al poble, els nens estan esvalotats per alguna cosa que sembla que ha de passar i fa dies es veuen rostres desconeguts rient a tothom, vesteixen robes estrafolàries i porten cabells de colors.
Els nens volen tocar aquells personatges tan estranys que han aparegut del no-res, observen encuriosits les vestimentes i els més petits es mostren recelosos de les mirades estrellades. Tot Olius brilla i fa olor de pega dolça per les cantonades romàniques del paisatge ombrívol.
En Bastian no somriu. Plora enyorant la casa i els amics d’abans, l’escola de sempre, no entén per què ha de ser aquí tot i que els pares ja li han explicat.
La tarda cau i els ulls s’eixuguen en sentir la mare. En Bastian es deixa abraçar mentre sent rebombori. Vola que volaràs, en Bastian somia despert, recorda Barcelona i les llaminadures del quiosc mentre el pare comprava el diari els diumenges.
Això és passat i el present és Olius, els paratges antics i inquietants no agraden a en Bastian, enyora el pare treballant a Solsona i no té gaires amics. Els passos de la mare fan oblidar els somnis perduts quan el murmuri s’apropa.
La gran carpa de colors lluents i tornassolats envolta la plaça d’alegria, la música és estranya i divertida i personatges engalanats donen la benvinguda amb una reverència cerimoniosa. El circ, l’espectacle més gran del món, està envoltat de pedra i silenci, natura de menta i caramel.
En Bastian mira arreu. Olius sembla un lloc màgic transformat en irreal conte medieval. Tothom es dirigeix a la porta principal, envoltada de sanefes i ones daurades on unes astes aixequen banderes multicolors. La cua es dissemina en l’interior, on l’espai circular s’omple de pallassos, titellaires, bufons i paradetes de pega dolça. La consecució d’actuacions és delirant. El funambulista levita damunt la corda desafiant l’abisme, acròbates, la mofeta malabarista, el talp del nas estrellat. En Bastian és orfe d’alegries i els nens busquen les riotes del pallasso de sabates enormes.
Tothom aplaudeix al redoblament de tambors, tot és emocionant. En Bastian sent felicitat i es meravella de la màgia esbojarrada de l’instant. De sobte, els titellaires de ganyotes impossibles desfilen fins a desaparèixer i el redoblament de tambors és més intens, un nus a l’estómac avança i es fa silenci. Premonició o causalitat les voltes de canó del campanar d’Olius ressonen entre el vodevil de sucre i mantega quan la claror és fosca i el plor d’algun infant esclata. Fum, aplaudiments, misteri, caramel. En Fulcanelli sembla ballar al so d’un orguenet desafinat.
En Bastian no té por de la pertorbadora figura del mag, sembla un bruixot harrypotterià, mirada d’àliga, frac macabre amb purpurines balsàmiques de somriure inquietant.
Els ullets dels nens observen els moviments elegants i sofisticats del mag, que amb la vareta hipnotitza el teatre d’atmosfera misteriosa i bella. Res per aquí res per allà… En Fulcanelli travessa un mirall sense caure-li el barret, un ram de flors apareix a la solapa del frac i un preciós colom blanc vola de les mans enguantades.
Cotó de sucre redemptor de salives… els ulls trèmuls no volen trobar-se amb els ulls ombrívols. En Fulcanelli fa una reverència cerimonial rebent en Bastian en el boirós teatret.
Olius emmudeix i aquest infant de rínxols d’or no tanca del tot els ulls, i deixa una escletxa per mirar la mare. L’orguenet desafinat calla i es pot sentir un tic-tac invisible que va i ve. En Fulcanelli somriu maliciosament i desapareix entre el teló, apareix de nou i s’esfuma com un núvol. Tic-tac, tic-tac… vola que volaràs, l’espectacle està a punt d’acabar. La vareta fa l’últim sospir en fer aparèixer alguna cosa a la màniga d’en Bastian. Ja és el final i les llums irisades juguen amb confeti i pluja de xocolata, en Pinotxo s’acomiada i l’Olius de les oliveres reneix de la letargia.
Entre bambolines els somnis s’esfumen com espurnes en abraçar el pare, que amb amor rodeja en Bastian. Bondat, generositat, comprensió, alegria, humilitat, perdó, voluntat, compassió, perseverança, tolerància, fe, gratitud. Tic-tac… el temps són dotze promeses de cotó de sucre. El mag ja és feliç.
