Sóc afortunat. Tinc històries per contar. Aquesta n’és una. Quan tenia sis anys, la il·lusió encara intacta i una gran imaginació, m’agradava somiar que era un heroi. Qualsevol tronc em servia per cavalcar i empaitar dracs ferotges i altres éssers fantàstics.
Aquell any, havia demanat als Reis un cavall de cartró. El volia com el de l’aparador de la botiga de joguines del poble: prou gros per a pujar-hi a sobre, marró, amb la crinera negre, la cua també pintada negre; brides de cuir; la sella groga amb estreps daurats ben lluents i les potes ben plantades sobre una planxa de fusta amb rodetes a sota.
Estava tan il·lusionat que se’m parava el cor només de pensar que Ses Majestats potser no sabrien arribar al mas…
—Trobaran el camí, oi, mare?
—Els ho hem explicat molt bé a la carta, no pateixis! –digué, la mare, enfeinada posant tres gots d’aigua i un plateret amb pa i llaminadures sobre la taula del pati. Calia que tant els reis com els camells poguessin fer un mos enmig d’una nit tan trafegosa.
L’endemà, no em va caldre espolsar la mandra. Ben d’hora vaig córrer a enganxar el nas als vidres de la finestra i… em vaig quedar glaçat! Contra tot pronòstic havia caigut una bona nevada i la neu s’havia empassat gots, platet, taula… tot, tot, però tot, eh? Del pou de l’eixida només n’havia deixat la corriola amb el sogall que s’enfonsava dins un avenc invisible. La capçada del roure estava envoltada per una enfiladissa brillant de garlandes de gel i de la branca més grossa en penjaven dues cordes que s’ensorraven a la neu. Cap senyal del pneumàtic on m’enfilava per gronxar-me.
El pare, amb la neu fins al pit, s’afanyava amb la pala per poder arribar on havíem deixat les menges pels nostres il·lustres visitants. Feia tant de fred que de la boca li sortien glopades de fum. La mare i jo, amorrats rere la finestra del menjador, seguíem amb ànsia els seus moviments. Tot d’una el pare es girà cap a nosaltres i amb un somriure victoriós ens mostrà els gots i el platet ple de neu, cap rastre de pa ni de llaminadures.
—Han vingut, mare! Han vingut!
El pare remenava i remenava sota la neu al voltant de la taula del pati que seguia mig soterrada. Tot d’un plegat va fer un crit triomfal aixecant enlaire un cavall de cartró! Mare meva! Ni un terratrèmol ens hauria fet reaccionar. Ens vam quedar badocs mirant el cavall de cartró. Les despulles del cavall de cartró. Les despulles de la meva il·lusió. “Ai, pobre, i què va passar?”, direu. Això tant se val. Vaig sobreviure prou bé a la desfeta. Els pares se’n van encarregar. Això sí, aquella nevada ja em va avisar que el camí de la vida seria costerut.
Mentre em feia gran, vaig haver d’esquivar altres “cavalls de cartró”. Apareixien, ferotges, quan menys t’ho esperaves, sempre a punt per entrebancar somnis i il·lusions. Però, sabeu què?, també vaig aprendre una cosa, si en comptes de defugir-los els domava, s’amansien i tot era més fàcil.
Aquesta història que us he contat, junt amb molts altres records, dormisqueja colgada sota la neu d’aquell hivern. De tant en tant, un record o altre, treu el cap i és un bàlsam per la meva memòria cansada. També un tresor que m’omple de joia en l’últim tram del meu camí. Com us deia, sóc afortunat. Molt afortunat.
