Ain’t she sweet?
La Greta sempre tenia un títol de cançó per descriure les emocions del moment. Ella i la seva amiga s’estaven assegudes en dues gandules a la platja, mirant l’horitzó. Quedava poca gent a aquella hora del vespre. La brisa marina era molt agradable i el sol no cremava les seves pells blanques i arrugades. Encara es preguntava com havia convençut la Doris per anar una setmana a la Costa Daurada. La seva amiga no sortia mai enlloc, detestava la gent, detestava qualsevol activitat improvisada i, sobretot, no es gastava els diners per res del món en coses tan mundanes com una setmana a un lloc turístic ni que fos en temporada baixa.
–Però Doris! No tens fills, els teus nebots fa anys que no et parlen. A qui vols deixar els diners quan marxem a l’altre barri?– li havia dit la Greta en moltes ocasions. –Què ens deuen quedar? Uns deu anys de vida?… quinze? Gaudim-la ara que podem!
Però la Doris callava. Quan no tenia arguments callava. I quan parlava, el cert és que no tenia miraments. Deixava anar per la seva llengua viperina tot el verí que havia acumulat en més de setanta anys de solitud, amargor i malviure. La Greta, tanmateix, se l’estimava.
Hi veia sempre, molt endins, aquella nena somiadora que havia estat a la infantesa, la nena llesta a qui res no se li escapava però a qui la vida no havia tractat massa bé i la rancúnia se li havia instal·lat com el rovell al ferro.
–És preciosa aquesta nena. Mira, amb el seu vestidet blanc.
–Jo trobo que s’acosta massa a l’aigua.
La por sempre havia acompanyat la Doris. Sense anar més lluny, abans de sortir a la platja havia realitzat tot un ritual per poder estar-se, amb un mínim de garanties, una estona fora de l’hotel. Duia una camisa molt fina de màniga llarga que, sumada a les dues capes de crema solar, l’havien de protegir de les possibles cremades solars. Tampoc es deixava mai el barret de palla.
–Recordes, Doris, quan jugàvem a la sorra de petites? Només ens aturàvem per mirar el mar quan sentíem la sirena d’algun vaixell de càrrega.
–Jo aleshores volia viatjar.
–Somiaves en escapar-te amb algun mariner tatuat? –va preguntar la Greta sorneguera
–No te’n pots refiar, dels mariners.
–Vinga, Doris, no em puc creure que no hagis imaginat mai escapar-te en algun vaixell a fer la volta al món amb algun…
–No tothom és com tu, Greta.
–A mi sempre m’ha encantat viatjar, amb mariner o sense– va mirar-la de reüll i li va picar l’ullet en senyal de complicitat.
Era cert que la Greta havia sabut aprofitar la vida d’una forma espectacular. Havia aconseguit acabar estudis d’infermeria i havia anar a treballar a diversos hospitals de capitals europees. Quan en tenia vint-i-set, li van proposar anar-se’n sis mesos amb una ONG a Sierra Leone. Va ser allà que va conèixer en George, un cooperant holandès amb qui va conviure durant vint-i-cinc anys viatjant per mig món. El dia que en George li va comunicar que s’havia enamorat d’una agent de policia austríaca i que se n’hi anava a viure, a la Greta li va caure el món a sobre.
Però es va refer i va seguir vivint la vida com si en George fos només el protagonista d’uns quants fulls centrals de la seva biografia.
–Mmm, em moro per un gelat d’stracciatella.
–Abans de sopar?
–Doris, fa anys que ningú ens diu res si no ens acabem el sopar!
–Ja, però l’hem pagat.
–També hem pagat el llit i no ens hi estem tot el sant dia.
–Ja, però…
–Doris, reina… – la Greta no estava disposada a espatllar les seves vacances per les dèries de la seva amiga. Va inspirar profundament l’aire marí per poder retornar a la seva essència tranquil·la, generosa i alegre.
–Greta – el to de la Doris va canviar.
–Si? – la Greta va intuir quelcom familiar en aquell to.
–Mmm, pot ser de llimona?
Les dues van esclatar a riure. Era aquell riure que les havia unit tota la vida, amb les seves marcades diferències, amb les seves vides allunyades. Sempre que es trobaven, en algun moment i de forma inconscient, provocaven aquests moments de retrobament. Aleshores aprofitaven qualsevol fotesa per deixar-se anar cadascuna des del seu punt de partida i retrobar-se amb allò més essencial de la seva amistat.
–Count on me!
