Què fa que, malgrat considerar que les nostres societats deriven acceleradament vers un individualisme inhumà, la gent segueixi buscant desesperadament companyia? Per què, tot i una indiscutible tendència al sistemàtic oblit dels altres, no renunciem del tot al reconeixement? O, per dir-ho ràpid: per què el mecanisme més potent de construcció de la identitat segueix essent la comuna referència a uns valors, a uns objectius, a unes institucions o a uns productes?
N’hi ha prou amb mirar amb una mica de cura al nostre voltant: no es tracta simplement del fet que els mitjans de comunicació construeixen la nostra visió del món o que la publicitat dictamini què ens cal, sinó de l’íntima connexió entre identitat-deseig-col·lectivitat. Dit d’una altra manera: allò interessant d’analitzar no és tant que les multinacionals aconsegueixin anar-nos igualant poc a poc (en idees, gustos, menjars, vestuari…) quant que allò que ens fan desitjar sota l’aparença de valors acaba decidint, no simplement què mengem, què llegim o com ens vestim, sinó qui som.
En el món postmodern la qüestió capital ja no és si tenia raó Aristòtil quan afirmava que l’ésser humà en la societat s’hi troba com a casa. Tampoc ja no ho és haver de decidir entre el cruel pessimisme de Hobbes (l’home és un llop per l’home) o l’optimisme ingenu de Rousseau (l’ésser humà és bo per naturalesa però la societat el corromp). Segurament allò més decisiu ha esdevingut constatar que el creixent imperi d’allò econòmic en la configuració social determina la nostra identitat, i haver de decidir com valorem aquest fenomen: som cada cop més consumistes o, ben al contrari, el consumisme de mica en mica es va ensenyorint de la nostra identitat? És a dir: no es discuteix que som éssers essencialment socials i que la sociabilitat és una dimensió configuradora sinó (donat que ens hi juguem la nostra condició humana) la urgència d’analitzar què significa que esdevenim en gran part allò que els altres fan de nosaltres… Ja ho havia anunciat Freud: en realitat no existeix allò que anomenem la identitat sinó només procesos d’identificació.
Per què, doncs, es produeixen aquests processos de simbiosi que fan que alguns s’identifiquin amb uns valors, altres amb figures públiques de tot ordre (cantants, esportistes…) i altres amb productes i marques que simbolitzen formes de vida?
La sociologia clàssica defensa que hi ha una seqüència temporal en el decurs de la qual cada individu és animat a reconèixer-se membre d’una societat. Això vol dir que, d’entrada, s’espera que l’individu assumeixi el món en el qual ja està vivint, el comprengui i se’l faci seu. I se sobreentén que aquesta identificació amb una cosmovisió compartida no és només cognitiva sinó, sobre tot, afectiva. Destaquem, doncs, a partir d’això, alguns elements a prendre en consideració a l’hora d’entendre per què la gent construeix comunitats al voltant de qualsevol element capaç d’assegurar una identitat:
A.- En un temps caracteritzat per la novetat compulsiva i la consciència exagerada que tot és fugisser augmenta exponencialment la sensació d’inseguretat. I la desconfiança no és precisament el millor fonament per a bastir una identitat saludable capaç de vertebrar l’existència.
B.- La fallida dels agents tradicionals encarregats de construir una realitat comuna (bàsicament la família, l’escola i l’església) ha comportat la desfeta de la sensació de sentit compartit i, de retruc, una crisi de la vida comunitària (on imperen les relacions cara-a-cara) en favor d’associacions anònimes (aquelles on predomina el treball colze-amb-colze). Essent preponderants les associacions, la nostàlgia d’un grup que ens reconegui de forma individualitzada és susceptible de promoure l’enyorança de les “comunitats càlides” capaces de proporcionar refugi i seguretat.
C.- Tanmateix, les societats del risc on vivim promouren més aviat la dimissió de les responsabilitats cíviques, la manca de compromís i la reclusió en l’àmbit íntim de la pura subjectivitat. Això ens condemna a viure en la simple instantaneïtat, insuficient per donar la profunditat necessària per a viure amb sentit. Donada, doncs, l’absència d’utopies creïbles, hom opta inconscientment per no mobilitzar-se per tal de passar de la coexistència a la convivència; es renuncia a trobar “altres significatius” que ens transmetin els “mapes culturals” necessaris per a disposar d’una cosmovisió compartida…
D.- Perduda l’habilitat per a la interació social fluïda, extraviada la competència per a integrar un món social cada cop més complex i plural, l’existència queda abocada a la immediatesa de l’objecte desitjat i posseït. Revifalla de l’”homemassa” que, abandonant de tant en tant un plàcid individualisme, busca aixopluc temporal en un objecte que promet satisfacció instantània i que no protesta quan l’abandonem…
