El món està ple de guerres. La guerra segueix essent un instrument de la política –la necropolítica-. Això no pot ser admès des dels paràmetres democràtics ni del respecte als drets humans perquè implica la destrucció d’un demos. La democràcia requereix la vida, no la mort. En aquesta lògica ens cal treballar de valent per tal d’impedir que sota els arguments de la geopolítica es mati impunement a persones innocents. Necessitem formular el dret a la pau, en el marc d’una cultura de la vida.
La pau com a concepte té molts matisos. Així, en un sentit ètic, és molt més que l’absència de conflicte; és un estat d’ànim, una manera de viure. És la condició fonamental per a una existència humana digna i plena, essent el seu grau màxim la pau espiritual, la que brolla de les consciències i inspira tota la nostra vida. Només hi haurà pau si les persones són pacífiques.
La construcció jurídica del dret a la pau difícilment arribarà a donar resposta a aquesta profunda exigència de l’ànima. Els juristes, però, sí que podem contribuir a la construcció del dret a la pau en aspectes que afecten l’ordenació de la convivència social. Així, podem aportar elements per tal que els drets i els deures cívics siguin realment interpretats en benefici de la llibertat individual i col·lectiva. La lluita per una cultura de pau i per un dret a la pau, serà quelcom connectat amb la defensa de la justícia, perquè no hi ha pau sense justícia, com es recorda sovint.
La història de la humanitat és la història de guerres, moltes entre estats o entre blocs d’estats.
Els juristes tenim davant nostre el repte de fer front i donar respostes al gran problema de la humanitat, que és també el problema de la política, és a dir, la convivència social. Conviure és difícil, com es recorda sovint. Fins i tot es parla de coexistir, com un grau de menor implicació. En tot cas, el que ens ha d’interessar a tots és limitar racionalment la violència, la guerra, els assetjaments, les intromissions il·legítimes en la vida dels altres, i especialment del més febles o desafavorits.
La pau té, en conseqüència, múltiples manifestacions. És personal i col·lectiva. La pau comporta poder viure amb una tranquil·litat existencial, sense molèsties de terceres persones ni de l’Estat. Però els avenços de la civilització per a construir un poder públic ordenador de la convivència, mitjançant el dret, no han arribat amb gaire èxit als nivells supraestatals. Els estats mantenen habitualment una força coactiva per tal de fer respectar un ordre de convivència legítim, que ha mostrat la seva eficàcia al llarg de la història, sense oblidar els fracassos que també s’han donat, com en els casos de cops d’estat, màfies paramilitars, revoltes i desobediències civils, crisis constitucionals, que han repercutit negativament en la tranquil·litat ciutadana. En tot cas, una de les justificacions clàssiques de l’estat és el manteniment de la pau social. Un estat que no respongui a la necessitat d’ordenar la convivència i garantir un mínim de pau social (entre altres mecanismes, mitjançant el dret) és certament inútil.
Ara bé, més enllà de l’estat les coses són més problemàtiques. L’absència d’un ordre supraestatal sempre ha comportat grans inseguretats, com destacà Kant, en el seu Tractat de la Pau perpètua (1795). Els estats han recorregut a la guerra, en ocasions fins i tot com una continuació de l’acció política. La història de la humanitat és la història de guerres, moltes entre estats o entre blocs d’estats. D’altra banda, l’ensenyament de la història parteix de períodes que els llibres divideixen segons les guerres (així es parla del període d’entreguerres, de la segona postguerra mundial, o de la postguerra civil espanyola). El nostre cervell està acostumat a mirar de comprendre el passat i fins i tot el present a partir de la “normalitat” de la guerra. La guerra apareix com el gran criteri ordenador de la història. L’ordre internacional té moltes més dificultats per imposar-se que no pas en l’àmbit intern dels estats, si més no a occident. Els grans estats segueixen manant, imposant llurs decisions en els organismes internacionals, i com s’ha vist en la crisi d’Ucraïna, si cal s’imposa la guerra sense gaire contemplacions.
Davant d’aquesta situació fa anys que es reivindica una cultura de la pau i una educació per la pau. A l’estat espanyol podem celebrar la fi del servei militar obligatori gràcies a l’impuls social pacífic de milers d’objectors de consciència i fins i tot d’insubmissos, que varen plantar cara al propi estat d’una manera insòlita si ho comparem amb els estats del nostre entorn. L’estat espanyol, tot i reconèixer finalment aquest fenomen, no li va fer gens de gràcia, i no ho va considerar majoritàriament com un dret, sinó mes aviat com la exempció d’un deure, en contra de les demandes d’aquells que consideraven que es tractava de l’exercici del dret a la llibertat de consciència.
En l’actual conjuntura internacional, penso que cal revitalitzar la lluita per aquesta llibertat de consciència enfront de les decisions dels poders públics. El dret a la pau hauria de ser un dret de tot ciutadà de poder-se oposar a participar en guerres per raons de consciència. El dret a la pau l’hauríem de poder exercir totes les persones (homes i dones) nacionals i estrangers, com l’element bàsic d’una ciutadania mundial, com un dret inherent a la condició humana, com ho és el dret a la vida. Viure en pau i que ens deixin en pau: aquest és el contingut que hem de defensar.
Penso que si el dret a la pau es reconeixes en els textos constitucionals o en tractats internacionals en matèria de drets humans de manera efectiva -tenim el cas de Colòmbia en ple conflicte armat que ha passat de ser un dret nominal a una certa efectivitat- , s’obririen les portes a una nova manera de fer política d’acord amb els paràmetres civilitzats de l’estat de dret. A hores d’ara pot semblar una utopia, però crec que és una fita lloable dins la cultura de pau. Aleshores ja no es podria pertorbar la tranquil·litat existencial dels ciutadans amb total impunitat, apel·lant a conceptes abstractes i sobretot els dirigents polítics haurien d’esforçar-se més per tal de fer política sense guerres. D’aquesta manera, la qualitat de la democràcia donaria un gran pas endavant i la política esdevindria bastant més humana. Encara ho tenim tot per fer.