“Conscients dels mals quotidians farem un món més habitable”

Ana Carrasco-Conde, filòsofa i autora de Decir el mal (Galaxia Gutenberg), teixeix una mirada radicalment diferent sobre el Mal, parant atenció a la llavor quotidiana que pot originar els mals extrems.

En el seu assaig, Decir el mal, sosté que la tradició filosòfica ha pensat sobre el mal allunyant-se de l’experiència real.

Part del problema al qual em vaig enfrontar quan vaig endinsar-me a estudiar el Mal és que hi ha una sèrie de teories, molt desenvolupades i amb una llarga trajectòria en la història del pensament, que un cop aplicades no serveixen per explicar la realitat. La primera part de l’assaig em va generar cert malestar perquè veia que existia una teoria perfectament lligada sobre el Mal, però que quan la posaves a prova no acabava de funcionar. Hi havia conceptes que, en certs casos, podien servir, però que no podien ser utilitzats com una eina de comprensió. I, fins i tot, en alguns casos, aquelles explicacions que es presentaven com un intent de comprensió del Mal, en el fons, el justificaven.

Problematitza, per exemple, el concepte d’ignorància que feia servir Plató. 

Plató sostenia que ningú fa el mal pel mal, és a dir, que ningú pot pretendre buscar fer mal. Per tant, el Mal es deu al fet que ignores que allò que estàs fent no és correcte. Aquest pensament, portat a l’actualitat, el veiem diàriament: “és que jo no sabia que això estava malament, que t’estava fent mal”. Hi ha moments en què aquesta idea funciona. Per exemple, si et dic alguna cosa mentre parlem que et fa mal i jo no ho sé.

També és interessant el paper de Déu en la reflexió sobre el Mal durant l’època medieval. 

Un cop comença el període medieval es produeix un abans i un després: sorgeix un Déu que és bo i que, per tant, crea un món bo on el Mal no pot quedar justificat. Agustí d’Hipona entén que Déu ens ha fet lliures i que l’home tampoc busca el mal pel mal mateix, sinó que s’equivoca en creure que estava buscant la felicitat. Per tant, és un bé mal fet. Hipona parla d’un mal defectiu. És veritat que a vegades fas les coses malament i fas mal, però no sempre funciona així i menys quan fem referència als grans esdeveniments de la història o certs moviments quotidians.

Els dos últims pensadors que repassa són Sade i Hannah Arendt. 

Efectivament. Sade diu que el mal és transgressió, però si afirmes que el mal és transgressió sostens que hi ha un ordre de partida. En aquesta teoria, el Mal tornaria a ser una cosa bona perquè, segons la lectura més superficial de Sade, l’ésser humà és conscient que està fent el Mal per donar-se a si mateix un bé. És veritat que a vegades això també és així, però no sempre. Finalment, Hannah Arendt fa referència a l’ordre criminal, a un Estat criminal. L’exemple paradigmàtic és el règim nazi. En aquest cas, molt més perillós, situem el Mal extrem en moments excepcionals, amb un Estat que genera mal i dolor. Però tampoc em serveix per explicar el mal quotidià. 

Per què s’ha allunyat de la realitat la filosofia?

Quan tu vols estudiar un tema necessites distància i perspectiva per aconseguir certa objectivitat i una perspectiva racional sobre allò que estàs analitzant. El contrari de la raó no és la sensibilitat; el contrari de la raó és la sense raó o la falta de lògica. És veritat que, quan estàs exposat al moviment del mal contínuament, t’avorreixes i t’insensibilitzes respecte de la víctima i deixes de contextualitzar. La filosofia és sempre relacional, es dona en un context. Aquesta distància teòrica al llarg dels anys ha anul·lat la sensibilitat, precisament, com un element de certa desconnexió respecte allò que està passant. Caldria que els filòsofs recuperéssim cert principi de la realitat i adonar-nos que som persones de carn i ossos; tinc una materialitat i un cos. No podem jugar a estar fora del món. La filosofia ha de mirar-se a si mateixa i reconèixer el lloc on se situa, per veure com es connecta amb el Mal i com estableix una relació amb allò que observa.  

Com hauríem d’encarar el debat del Mal en ple segle XXI?

La tradició filosòfica va establir tres línies per estudiar el Mal. Primer de tot, assenyalaven que havia d’existir un agent, d’aquí la fascinació pels malvats. Una altra línia per afrontar-nos al Mal és la víctima. Ja no ens preguntem tant pel perpetrador del Mal, sinó pel que pateix i sofreix les conseqüències del Mal. I, finalment, podríem concebre el Mal en la línia de l’ordre estructural. La meva proposta no devalua cap de les tres, però intento donar-li una perspectiva més holística: no es tracta “simplement” de l’agent, la víctima o l’ordre estructural, sinó com es connecten aquests tres elements. 

És possible connectar l’agent, la víctima i l’ordre estructural?

El món no és una suma de coses, sinó allò que neix de certes relacions. Per això, la perspectiva que ens pot facilitar un altre punt de vista per entendre el Mal és des d’una dinàmica relacional. Com es relacionen víctima i victimari? El Mal és sempre contra alguna cosa. Per què ens hem reduït a parlar de l’agent o de la víctima? No seria millor intentar comprendre quin tipus de condicions es donen perquè les relacions entre dos éssers humans generin un mal que, a vegades, és innecessari? Ho podem justificar a través de l’ordre? O l’ordre estructural no és més que el reforç de certes dinàmiques socials? 

“Si jo hagués nascut a l’Alemanya nazi, no hauria votat mai a Hitler”, diuen alguns a posteriori dels esdeveniments.

Sí, i s’equivoquen. El Mal no té res a veure amb un punt extrem aïllat, sinó amb una dinàmica que es dona contínuament i que es reforça amb el temps fins a cristal·litzar-se en elements molt extrems. En aquest cas, hauríem de preguntar-nos tots i cadascun de nosaltres: com em relaciono amb els altres en allò més quotidià?

Vostè parla del Mal de les petites coses, com tractar malament les persones que ens rodegen.

És veritat que molts de nosaltres hem sentit moltes vegades la cèlebre frase: “tu ets el protagonista de la pròpia vida”. És una frase que s’ha repetit també molt amb l’auge de l’autoajuda, però no és certa. Som gràcies als altres, ens formem amb els altres i el nostre ser té a veure amb l’educació que hem rebut i amb el context on hem viscut. Tots hauríem de fer un esforç per veure si tractem a la gent que ens envolta de forma respectuosa. Segur que ens sorprendrem perquè ens adonarem que no és així. Estem tan accelerats i preocupats pels nostres problemes que no ens fixem que els altres també en tenen. Els altres no tenen perquè pagar el nostre mal dia. Si prenem consciència dels mals quotidians, farem del món un espai més habitable.

Per què ens hem reduït a parlar de l’agent o de la víctima? No seria millor intentar comprendre quin tipus de condicions es donen perquè les relacions entre dos éssers humans generin un mal que, a vegades, és innecessari?

El Mal pot arribar a ser necessari en alguns moments?

Caldria preguntar-nos primer què és el Mal. Primer de tot, tenim el Mal entès com allò que ens fa patir i ens genera dolor. Després, podem entendre el Mal com els actes incorrectes que un fa contra algú o contra un mateix. I, finalment, tenim aquell Mal que implica una lucidesa, planificació i consciència d’estar fent patir algú conscientment i que aquest sigui l’objectiu de l’acció. Però hi ha mals, entesos com a dolorosos, que són necessaris. Tomàs d’Aquino deia que la mort és un mal perquè genera un dolor. Això no obstant, no és un mal, és el fi de la vida i és necessari. Tenim un cos i una vulnerabilitat; si em faig mal i he d’anar al metge i em fa una ferida, serà un mal que és necessari.

També n’hi ha doncs que són del tot innecessaris, no?

Sí, i aquests són els que cal eliminar. Faltar-te el respecte, parlar-te malament, mentir-te, insultar-te, menysprear-te, matar-te. Del més petit al més gran. És molt diferent morir que matar. Quan diem que el Mal es repeteix contínuament i és inextirpable cal anar amb compte. Quin Mal és inextirpable? Per què hi ha mals que ens semblen extrems i terribles i potser moltes d’aquestes modulacions es podrien evitar. Això no és fàcil i costa molta feina. 

Pot existir una ètica quan parlem del mal?

Això em recorda a Lógica de la crueldad que va publicar Joan-Carles Mèlich fa anys. Tot depèn de com entenguem l’ètica, però et diria que sí que existeix una ètica en el Mal. Artistòtil deia que la virtut s’aconsegueix a través de la repetició continuada d’un costum que s’acaba convertint en una mena de petjada i conforma el caràcter. Això ho feia servir per explicar la virtut, però també ens serveix per al mal: quan repetim molt contínuament un costum, s’acaba convertint en el caràcter. 

Vostè prefereix analitzar el Mal que té a veure amb la voluntat i les inèrcies. 

Sempre pensem amb el mal que ens fan els altres, però no amb el que fem nosaltres mateixos. I això molts cops es deu a una sèrie d’inèrcies que hem adoptat sense qüestionar-nos. El filòsof alemany Johann Gottlieb Fichte deia que el Mal tenia relació amb la mandra, un dels pecats capitals. La mandra de no adonar-se de la teva mateixa acció. En aquest punt és important recuperar la mirada crítica cap a un mateix. Molts cops pensem que el pensament crític és vers els demés, però, primer de tot, hauríem de tenir-lo sobre nosaltres mateixos: prejudicis, pressuposats, com ens comportem amb els altres. Fent aquest exercici d’autocrítica t’adones que hi ha vegades que tractem malament els altres. I em fixo en les petites coses perquè són les que acaben generant, per costum, un caràcter. 

Hauríem de comprendre el Mal des de l’òptica individual o col·lectivament?

Ni d’una manera ni l’altra. Quan analitzem el problema del Mal sempre s’estableixen dos pols, una mena d’extremisme filosòfic. Allò individual elimina el fet que el concepte de subjecte és una invenció perquè el subjecte no existeix aïlladament, sinó que existeix a raó dels altres. Naixem començats. I, per exemple, aquesta conversa que estem mantenint constituirà una part de com sóc jo. Som éssers intersubjectius, és important rei-vindicar aquesta visió. I, encara que ara visquem una lògica de l’individualisme extrem, també implica una forma de relacionar-nos i constituir-nos amb els altres. Aquesta relació intersubjectiva genera un entre i l’explicació de ser pels altres. Això construeix un modus social, comunitari i una manera d’Estat.

Quan qualifiquem de monstre una persona que ha fet atrocitats, és a dir, quan situem les seves accions fora de la racionalitat, justifiquem la seva conducta.

Decidir el mal és el títol del seu darrer llibre. Per què és necessari verbalitzar el mal?

Perquè s’ha convertit en un tòpic. El Mal és allò que no es pot dir, inexplicable, inextirpable. Profunditzar en determinades qüestions és complicat, per això és important saber localitzar el Mal i identificar-lo per tal de neutralitzar-lo. En filosofia hi ha hagut molts noms per dir el Mal, però no s’ha executat dins d’una narració que ens permeti localitzar-lo i entendre les diferents formes que pot adoptar. Decir el mal és una invitació a atrevir-se a dir el mal en tota la seva complexitat perquè la forma de dir-ho és també la forma de pensar-ho. Molta gent em preguntava per què estudio el mal, un tema tan fosc. Perquè cal endinsar-se amb llum en l’obscuritat, responc. Intento posar ombra en allò lumínic, en el que sembla que tenim tots tan clar. 

Un dels altres temes que encara ens costa per afrontar el Mal: acceptar que comprendre no significa justificar.  

Quan per referir-nos a una persona que ha comès atrocitats diem que és un monstre, una bèstia, un animal o un malalt, és a dir, situem les seves accions fora de la racionalitat, el que fem és justificar la seva conducta. Aquest tipus d’explicacions ens provoquen certa tranquil·litat anímica, però són etiquetes que justifiquen el mal. Pensava en el crim de Laura Luelmo [professora assassinada i violada per Bernardo Montoya a Huelva] i una de les coses que deien de l’assassí és que era un monstre. Que fàcil! En etiquetar-lo com un monstre, l’has justificat i t’has tret a tu de l’equació. Quin és l’ordre que ha propiciat el sorgiment d’aquest tipus de figures? Aquesta és la pregunta. 

I hi ha respostes?

Hi ha un intent de posar-hi una mica de llum. Per descomptat, que hi ha persones amb malalties mentals. Per descomptat, que hi ha sociòpates i psicòpates. Però també hi ha éssers humans amb perfectes capacitats que no estan malalts i que,  no obstant, fan el Mal de forma conscient. El genocidi de Cambodja o de Ruanda, l’Holocaust. Allò preocupant és que no són monstres, són persones normals. Quan ens obliguem a neutralitzar aquestes etiquetes l’intent de resposta és molt més complex perquè ens oblidem de les formes de relacionar-nos. El nazisme no neix d’un dia per l’altre. L’Holocaust no estava en el programa electoral de Hitler. Tot té a veure amb el moment en què demonitzes a l’Altre, en què tractes malament els altres, en què penses que els jueus et fan mal d’alguna manera o que es posa en marxa tota una maquinària de propaganda que et fa construir un seguit de sentiments cap al diferent i que et fa assumir certs comportaments horribles.

Per tant, cal fixar-nos amb l’origen d’aquest Mal, amb la llavor que culmina amb un Mal més extrem.

És important fixar-nos amb les dinàmiques, en com ens relacionem amb els demés. Per exemple, en ple segle XXI, quines són les dinàmiques actual i quina influència tenen les xarxes socials? Si la manera de relacionar-nos és atomitzat i individualista, quin tipus de societat estem construint? I, si seguim el recorregut d’aquesta dinàmica, quina serà la seva forma extrema en un futur?  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.