“El subjecte del coneixement històric és la mateixa classe oprimida, quan lluita” (Walter Benjamin)
El concepte de classe social ha tingut i té accepcions i funcions diverses. En els mostrejos estadístics i estudis demoscòpics, s’associa directament al nivell de renda o bé es planteja com una categoria d’adscripció pròpia: es considera vostè de classe treballadora?, o de classe alta? En aquest sentit, es pot dir que la classe respon a una organització funcional de la societat (occidental), una categoria per ser utilitzada com a variable a l’hora d’establir polítiques públiques, de repartir ajudes socials, de dissenyar campanyes electorals o determinades actuacions urbanístiques fins i tot.
Evidentment, es tracta d’una concepció vertical i jerarquitzada de la societat, una organització que legitima el desigual repartiment de la riquesa, el poder i els recursos socials, culturals i polítics.
De fet, ja era així a la Grècia clàssica. Els ciutadans lliures eren els únics amb dret a participar en la vida pública i política de l’àgora. I això era possible perquè els metecos, estrangers lliures, no hi tenien dret i els esclaus s’encarregaven del manteniment material de la societat, de la construcció, el camp i les cases riques, en aquest últim cas, junt amb les dones, vinculades a tasques de cura.
També des d’aquesta òptica del poder i l’estratificació, Bourdieu explica la classe social com a forma cultural, com a producte de l’habitus, entès com a sistema de disposicions duraderes capaces de generar pràctiques i representacions, lligades a posicions socials que combinen diferents nivells de capital econòmic, social, cultural i simbòlic. Aquesta proposta ve a explicar com, efectivament, no és el mateix viure a Pedralbes que al Raval de Barcelona, no solament per les diferències de renda dels habitants, sinó perquè aquests participen de diferents combinacions de capitals, d’hàbits, que organitzen de forma jeràrquica formes de lleure, de participació política, de consum de béns culturals i materials i que en definitiva configuren visions diferents del món en general: des de dalt i des de baix.
Altrament, Marx i Engels, esparverats per la degradació vital a la qual els i les treballadores industrials es veien sotmeses, erigeixen la classe social com a categoria central del seu materialisme històric i motor del canvi social socialista. Aquest marxisme originari estableix el proletariat, la classe treballadora de la societat industrial, com a subjecte revolucionari, amb una condició: la necessària consciència de classe. Altres pensadors marxistes, com Poulantzas, parlen del paper de l’estat capitalista com a generador de desigualtat i de la invenció de la classe mitjana, o petita burgesia, com a mecanisme de legitimació d’aquesta desigualtat, suposadament meritocràtica que, en cas de veure qüestionat el seu statu quo, degenera en el feixisme.
Consciència col·lectiva d’opressió comuna
Sense temps per endinsar-nos en aquestes qüestions, sí cal recordar, al fil de la consciència de classe, que les revolucions socialistes més exitoses, la soviètica i la cubana, no van partir precisament d’una classe proletària organitzada i conscient de si mateixa com a grup sinó que van concórrer altres fonts d’identitat col·lectiva com ara la nacional, l’ètnica o la d’una identitat col·lectiva d’opressió comuna.
En l’actualitat, ens trobem davant un nord global postindustrial, a costa d’un sud global espoliat, amb una societat hiperindividualitzada, hiperconnectada, amb espais sociocomunitaris segmentats i un pes minvant del treball en la vida de les persones. La desigualtat, en termes de riquesa i renda, arriba a quotes mai vistes en la història de la humanitat, a costa de l’abandonament i la precarització d’una immensa majoria de la població.
En aquest escenari, més que delimitar la classe social, ens ha de preocupar com generar eixa consciència col·lectiva d’opressió comuna, per tal d’assenyalar els responsables d’aquesta ignominiosa situació i dissenyar estratègies per revertir-la. No és pas una tasca senzilla, tenint en compte que les elits corporatives-extractives tenen uns potents aliats entre les societats precaritzades: la classe política. Estat i mercat són cada cop més inseparables, ja que el primer s’ha retirat del seu paper protector-benefactor per sotmetre’s als imperatius financers globals de l’especulació i el desviament de fons públics cap a beneficis privats, siga en forma de rescats bancaris, estímuls empresarials o elusió fiscal.
Una lluita contra els de dalt
Per tant, la solució passa forçosament per recuperar l’autonomia d’allò social, de (re)teixir comunitàriament, amb les veïnes, siguen repartidors, metgesses funcionàries o postdocs a la universitat. És construir una comunitat, no sé si des d’hàbits diversos, no jerarquitzats, si és que tal cosa és possible. Una comunitat, en tot cas, cosida de diferents identitats i subjectivitats col·lectives, amb una mirada interseccional, capaç d’assumir tots els eixos de desigualtat possibles, on hi caben les militàncies nacionals, socials, sindicals o de gènere: pensionistes, treballadores domèstiques, manters, sindicats d’habitatge, autònoms, treballadors públics o grups LGTBIQ+. Només assumint aquesta pluralitat de legitimitats és com la lluita es pot articular, des de baix; des de la solidaritat però també des de la confrontació. Contra els de dalt, contra les corporacions, el capitalisme de plataforma, els organismes internacionals i les institucions estatals i subestatals que contribueixen a aquesta despossessió col·lectiva i empobriment programat de totes.
Aquesta nova configuració ja està en marxa i és, també, gràcies a les xarxes socials, un terreny comunicatiu en disputa, en el qual missatges i discursos contrahegemònics poden, encara que no en les mateixes condicions, qüestionar i impugnar els relats neoliberals de l’opressió i la desigualtat. Poden denunciar els talls de subministrament elèctric a famílies vulnerables, com també poden convocar a defensar el desnonament d’una família per part de la policia.
La necessitat d’articular un suport mutu
Però no tota la lluita ha de ser reactiva i de defensa. Per revertir aquest sistema social de la segmentació i l’aïllament cal doncs articular suport mutu. No és res de nou, ja ho deia Kropotkin i ho practiquen des de sempre comunitats indígenes del Cauca colombià o dels municipis autònoms i Caracoles a Chiapas. És des del suport mutu que s’articulen noves formes de ser, de pensar i de participar, on les desigualtats es polititzen i es col·lectivitzen. Un ja no és mai més el responsable de la seva precarietat o la seva pobresa, ho som totes. La diversitat d’identitats s’imbrica en allò comú, en el que necessitat i expectatives són compartides.
És així que per desbordar el marc de la desigualtat, cal també deconstruir el marc de classe, en els termes en què s’ha explicat anteriorment. Evitar la falsa consciència de classe, que ens segmenta i ens afebleix, el voler assemblar-se als de dalt, ja que ells, sí que que es reconeixen com a classe, i nosaltres no hi estem convidats. Són els oligarques globals, la banca, els consells d’administració de les empreses energètiques, les constructores, les agències de rating o els fons voltor. El neoliberalisme senil ens avisa que no compta amb nosaltres, que pot prescindir de gran part de la població i que pot mantenir una altra part en nivells de subsistència. No es tracta tant de ser classe mitjana o baixa, sinó de tenir consciència de classe oprimida com a base d’un projecte d’emancipació comunitària.
Ferran Giménez Azagra és doctor en Sociologia per la Universitat de País Basc i professor col·laborador de la UOC dels graus d´Educació Social i Psicologia
