El compromís té molt d’aspiració i vocació, i el seu manteniment és incert; depèn de la condició humana.
Un compromís pot ser un acord mutu en què les parts pacten els drets i obligacions de cadascú. Però hi ha l’altre compromís, íntim i més transcendent, que tan bé ens evoca el terme francès engagé. En la nostra llengua hi ha engatjar i engatjament, però no és el mateix en ús i glamour. L’engatjament brolla de la fidelitat sentida i la implicació personal envers algú, una causa, uns ideals, que empenyen a l’acció.
El compromís/acord mutu es pot incomplir sense gaire incomoditat moral. En canvi, trencar un compromís íntim és dur, i de cara als altres connota barra. Tanmateix, com que comprometre’s requereix llibertat i coneixement, sempre es pot adduir vici de consentiment. Pensi’s en els càrrecs franquistes –governadors civils, ministres, funcionaris, …- que van jurar fidelitat a l’”atado y bien atado” feixista i que han fet trajectòria en democràcia, en càrrecs polítics i en consells d’administració.
En termes planers, tothom té dret a canviar de camisa, sobretot si hi ha hagut aquest vici de consentiment o si s’hi ha perdut la fe. Fins i tot, perduda la fe, el més coherent i honest és canviar-se de camisa, no persistir en fer comèdia. Aquest pas és més meritori quan és a contracorrent; la sospita de barra neix si el canvi obeeix el vent que bufa.
La llibertat psicològica i social, i el coneixement, són una base del compromís. Per això els compromisos viciats malbaraten vides, com les de les dissortades víctimes d’una secta o les dels malaventurats soldats japonesos que, amagats en les boscúries d’alguna illa del Pacífic, van romandre fidels a un emperador. El compromís genuí acaba quan acaba la llibertat.
El compromís té molt d’aspiració i vocació, i el seu manteniment és incert; depèn de l’escenari i de la condició humana. Som capaços del millor i del pitjor, i això en circumstàncies favorables o en condicions extremes. Tothom té un preu? Podem fer promeses… però som prou fiables per complir-les? Hem de fer soroll quan falla la condició humana? “Qui critiqui el meu camí, que es posi les meves sabates” respon la metàfora. Per tot plegat, per confort i prudència, és millor comprometre’ns poc, però, alhora, fer molt. En un futur prou estarem eternament quiets! Mentre quedem-nos amb Epicur i el seu és inútil demanar als déus allò que podem fer nosaltres.
