El ressentiment és una reacció arrelada al si de l’esperit, que va creixent de dimensions a l’interior de la consciència personal. No és un record intel·lectual fred i distant, sinó un sentiment reviscut, una vivència actualitzada, recreada a la profunditat de l’esperit. És reviure la mateixa emoció, és un ressentir, un tornar-la a sentir.
El ressentiment expressa un sentiment d’hostilitat, un sentiment negatiu respecte de l’altre i dels altres. La memòria humana és emocional, de tal manera que quan recorda allò viscut, no roman neutral, immutable, sinó que experimenta com flueix de nou l’emoció, la rancúnia, el ressentiment…
El ressentiment és fruit del desamor, del menyspreu viscut al llarg de la nostra vida. Menyspreu que es pot donar a molts nivells: familiar, generacional, social, econòmic, polític, religiós, ètnic, sexual. Els menyspreus fruit de les desigualtats, de no respectar els drets o d’altres situacions injustes, ens van situant en un àmbit de ressentiments personals i alhora col·lectius. I, això va generant desconfiances d’uns i els altres, tota mena de tensions, reticències i prejudicis.
Els altres són els culpables
Aquest malestar per les situacions viscudes ens mou a canviar les coses per tal d’assolir un món més gratificant per nosaltres, la qual cosa ens porta a cercar canvis associats a respostes violentes i sovint venjatives. L’Altre i els altres han esdevingut els causants del nostre malestar i cerquem que ens retornin el que ens han arrabassat. Les persones ressentides no se senten satisfetes per més que es faci justícia, el ressentiment porta a recercar, tant com sigui possible, la venjança.
La persona ressentida sovint altera la informació per poder sobreviure. Quan sorgeixen informacions de la persona, institució o grup amb qui està ressentida, buscarà les negatives, és a dir, es carregarà de raons per a poder continuar alimentant el seu ressentiment. I aquest ressentiment, personal i sobretot el col·lectiu, crea cultura, textos i pot crear institucions, obres d’art i política en la qual podem detectar, explícita o implícitament, una mena d’actitud hostil en vers els altres (persones, grups, nacions, institucions). Els governants i els diferents mitjans de comunicació o les mateixes institucions hauríem de ser més conscients del que generen algunes actuacions, algunes informacions, maneres de dir i fer les coses. Una manera de prevenir els ressentiments és no provocar-los, o procurar actuar de manera justa, per a no donar peu a crear situacions de menyspreu o de menysteniment.
Però mentre al món hi hagi tantes desigualtats i situacions d’injustícia, no hi ha dubte que hi haurà persones, col·lectius, pobles i països sencers ressentits. Tzvetan Todorov distingeix dos tipus de països: els països del ressentiment i els països de la por. Francesc Torralba subratlla quatre causes en la gènesi del ressentiment: el greuge comparatiu (minories ètniques, religioses, diferències socials etc), el complex d’inferioritat (diferències naturals mal acceptades), una agressió soferta (una vulneració dels drets, una ofensa, un maltractament, una humiliació) i la transmissió de la memòria històrica (ressentiment de grups, col·lectius).
1. Greuge comparatiu: Un sent que ha estat tractat de manera injusta, respecte a un altre d’igual, en idèntica situació. Per exemple, quan hi ha hagut alguna discriminació o se’ns ha negat un dret, una prestació. Quan no reparem això en el seu moment, queda un sentiment a l’interior de la persona que reapareix d’una manera cíclica. El ressentiment neix d’una percepció subjectiva, d’un esperit de comparació: no em van tractar com als altres ciutadans. L’administració d’aquest ressentiment és, d’una banda, preventiva. Ser conscient dels danys que provoquem i actuar amb justícia. Ja sabem que som limitats i que això no ho assolirem mai en plenitud, però podem evitar moltes situacions innecessàries. Si la causa del meu ressentiment és una injustícia soferta, un greuge comparatiu, el ressentiment exigeix una gestió que es coneix com a reconciliació.
2. Complex d’inferioritat. Hom se sent inferior a un altre subjecte, desitjaria tenir les seves qualitats però constata que no les posseeix i, com a conseqüència, experimenta un ressentiment. Emergeix del fet de sentir-se inferior, del fet que la naturalesa no l’ha premiat amb unes qualitats que ell observa en l’altre, però no en si mateix. Cal ajudar al subjecte a reconèixer les seves qualitats, els talents, que té per acceptar-se a si mateix i superar el desig de deixar de ser el que és i tractar de ser com l’altre. L’enveja existencial només condueix al sofriment.
3. Ressentiment que neix d’una agressió soferta i causada d’una manera intencional, amb voluntat de ferir. Quan la víctima no pot alliberar la seva set de justícia, quan ha de callar per por a les represàlies, o perquè ocupa un lloc ínfim en la piràmide del poder. Flueix el ressentiment quan l’agressió queda impune, quan no s’exerceix la justícia sobre el que l’ha comès. El ressentiment creix de proporcions, i el fet que l’agressor sigui jutjat, tampoc allibera necessàriament del ressentiment. La seva superació demana uns processos de reconciliació.
4. Ressentiment històric. Té a veure amb un fet que va tenir lloc en el passat però que s’ha transmès de generació en generació. És un ressentiment que neix de la transmissió cultural, dels processos educatius o, més ben dit, de formes d’adoctrinament. Els presents no som culpables dels mals esdevinguts en el passat, per la senzilla raó que no existíem: no ens poden imputar el que va passar. El net del botxí no és el botxí i no se li pot imputar el mal que va causar el seu avi o el seu pare. Naixem lliures de tota culpa. No existeix el gen del ressentiment. Hem de conèixer la història, hem d’evocar la memòria del que ha passat, però els pressents no som culpables del que va passar abans de la nostra existència. El ressentiment històric neix de la transmissió, però no d’un sofriment patit a la pròpia carn. La superació d’aquests ressentiments, l’han de vetllar els transmissors, els agents educatius, els narradors del passat, que molt freqüentment predisposen a les noves generacions a menysprear certs col·lectius, certes institucions pel què van causar en el passat.
Per alliberar-nos dels ressentiments és fonamental, en primer lloc, reconèixer que existeixen, que els tenim, que som persones i col·lectius ressentits. Ocultar, dissimular, fingir que no existeix, quan està present en el fons de l’ànima, és una manera de perpetuar-lo. Aquests ressentiments emergeixen en molts moments del dia a dia: en una conversa familiar, entre amics, en un esdeveniment esportiu, en la lectura de la premsa, etc. Sovint acaben en discussions enceses i, alguna vegada, violència. Per alliberar-se del mateix és fonamental situar el ressentiment en el pla del conscient perquè, situat al pla de l’inconscient, el mateix subjecte no és capaç de reconèixer-ho, ni de saber exactament perquè l’experimenta. Pensar que no tinc ressentiment és l’obstacle principal per poder alliberar-me’n, prendre’n consciència és el primer pas per afrontar-los. Sense obviar mai que la justícia és una virtut preventiva dels ressentiments.
Jordi Cussó és teòleg llicenciat en Economia
