Aprofitant que els fills s’han independitzat, hem pintat a casa. Pintar ens ha portat a fer neteja i, arran d’això, han sortit un parell de papers, ara una mica grocs, que teníem penjats en un tauler a la cuina on hem acumulat records de família.
El primer paper és un escrit que va fer la petita de casa quan tenia nou anys que diu: “Valors de casa nostra”. A sota del títol, hi ha una llista dels que consideràvem els nostres valors en aquell context, tals com respectar els altres, la feina ben feta, la confiança, fer família, esforçar-se, ser responsable i estar content.
El segon escrit, del 2017, és un full A4 en horitzontal amb lletres fluorescents, com si fos un rètol de neó, que diu: “Viviu la vida. A la merda tanta formalitat i tanta hòstia!”. Recordo haver dit això un dia dolent de feina tot sopant. Un cop més, la petita, que llavors tenia disset anys, va fer aquest cartell per immortalitzar que la informalitat també té cabuda a casa.
I mentre recordo els dos moments, em pregunto què ha canviat a casa entre el primer paper i segon. I penso que la família i els seus valors evolucionen com a resultat de la influència de factors econòmics, polítics, culturals i tecnològics.
Amb els anys, han aflorat valors que donen resposta a noves necessitats socials i, avui, en el context de globalització, migració, guerra i desequilibris, pren sentit parlar de solidaritat, igualtat, tolerància, llibertat i convivència.
Possiblement, ningú qüestiona cap d’aquests valors, ni els del primer paper, ni aquests darrers, i, fins i tot, els considerem imprescindibles per al funcionament d’una societat com l’actual.
Però, què passa quan abaixem el focus a la pròpia actuació? Afirmaríem que cadascú de nosaltres tenim integrats aquests nous valors?
Els valors tenen la dificultat que són abstractes i, com a tals, subjectius; però si un valor és un principi de comportament de la persona, el podem mesurar com a tal i, per tant, ens hauríem de preguntar quines són les nostres actuacions que justifiquen que aquell valor forma part de la nostra manera de fer habitual.
Tots podem mesurar en quin gran som solidaris i preguntar-nos què fem per ser-ho. Fins i tot podem definir una escala d’evidències per valorar-ho: per exemple, si habitualment cedeixo el seient a les persones grans al tren o si faig un voluntariat dues tardes a la setmana.
Ningú posa en dubte que els valors sorgits a partir de nous contextos com els darrers són necessaris, però potser no han calat prou per tenir evidències d’un comportament generalitzat amb un impacte suficient vers la situació que els ha provocat i, si bé som sensibles davant situacions d’emergència que els promouen, no tinc la seguretat que fem res més que lamentar-nos.
Considero dues classes de valors: els sòlids i els subsidiaris. Els primers són necessaris siguin quines siguin les circumstàncies de la vida; diríem que perduren. Els segons donen resposta a necessitats temporals de la societat; per exemple, quan hi ha situacions d’emergència social.
Potser els valors del paper del principi poden semblar una mica passats de moda, més aviat relacionats a una educació un pèl conservadora, i en realitat no és pas així. Sense els valors del respecte, l’esforç, la feina ben feta i la constància, d’altres com la solidaritat, la llibertat o la igualtat no són possibles, perquè per acabar esdevenint valors necessiten els primers.
Arribats aquí, ens podem plantejar una societat que no s’esforça, que no és constant o responsable, quan són valors fonamentals per a una comunitat que vol progressar i desenvolupar-se?
