Es pot començar de nou una vegada i una altra? La tercera fuga, al Teatre Nacional fins l’1 de juny, segueix el rastre d’una família durant cent anys. La protagonista d’aquesta obra, escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, és Clara Segura, una de les actrius més populars de casa nostra.
Un cant a la vida, una reflexió sobre la identitat i una reivindicació del mestissatge, així defineixen La tercera fuga. Déu n’hi do, no?
Quan intentes definir La tercera fuga, et pot semblar una cosa una mica complicada, però és un petit conte d’una saga familiar amb punts fantàstics, amb elements poètics, però que no deixa de ser com una pel·li de les d’abans, o com una novel·la tipus Cien años de soledad, que parla des dels avis fins als nets. Parla d’una família que viu moltes fugues per circumstàncies socials i històriques; persones que han hagut de fugir de la seva terra perquè s’hi jugaven la vida. En aquest cas són dues grans fugues, la d’Ucraïna i la d’Argentina.
Com li arriba la proposta i com la va digerint?
Just després de l’inici de la guerra d’Ucraïna és quan a la Victòria Szpunberg, directora i autora del text, li ve de gust fer aquest viatge perquè els seus avis eren d’allà i en van fugir. Quan ella em va trucar em venia com molt de gust treballar amb una autora, perquè no és el més habitual, i, a més, fer-ho amb una coetània meva, de la mateixa generació que jo a l’Institut del Teatre. I quan m’explica breument la història de la seva família em sembla molt interessant, perquè realment és espectacular. De totes les famílies, si ens poséssim a escriure sobre el seu passat, ens en sortirien històries, però la seva és molt interessant: es mouen tant que, al final, fusionen moltes cultures diferents. Ella és catalana, però també té una part d’argentina, de jueva i d’ucraïnesa. És una fusió que, d’alguna manera, es destil·la també a l’obra.
A l’obra la memòria i la transmissió de la història familiar tenen un paper important. A la societat actual hem oblidat el valor de la memòria oral, de la transmissió de les històries personals?
Sí, l’era digital ha provocat que sembli que tot hagi nascut amb nosaltres. Ho veig una mica amb els meus fills: tot el que està penjat a les xarxes xucla molta energia. L’altre dia, al meu fill gran li cantava una cançó de quan era petit, i em deia: “Apa, sí, me’n recordo!”. Això a mi no em passava. Per tant, ens va bé recuperar els orígens i l’obra ens hi ajuda, perquè tot això passarà. Almenys jo espero que el fet de mirar el món tot el dia a través d’una pantalla passi aviat. Acabarem tornant una mica enrere, perquè les coses que tu ets no venen de zero. El que som ara ve d’on venim. Estem plens de records d’allò que ha passat i d’allà on venim. Una obra així et torna a connectar amb aquesta sensació d’identitat.
Precisament li volia preguntar com són d’importants les nostres arrels a l’hora d’explicar-nos.
No puc obviar el que cantava la meva àvia i el que cantava l’altra àvia. No puc obviar que vinc d’on vinc, encara que ho vulgui esborrar o que no m’agradi. Tots els records ens configuren un mapa de la nostra identitat. Ara bé, després pots treballar-ho, millorar-ho, ampliar-ho, pots ser encara més ciutadana del món. Però d’alguna manera sí, som el que hem viscut.
Han qualificat La tercera fuga d’obra “tragicòmica transoceànica”. Els espectadors que vagin al TNC quins valors de fons trobaran en aquesta història?
Primer de tot, la dignitat de la vida: voler ser un ésser lliure en aquest món i poder viure amb tota la teva personalitat, totes les teves creences i totes teves llengües. I també aquesta idea: podem ser ciutadans del món, però estem lligats al llegat dels orígens. A la gent que ha hagut de marxar d’un lloc li queda sempre una pena molt gran perquè no ho ha fet per voluntat pròpia, sinó per sobreviure.
