Clara Cadena, psicòloga de formació, va marxar al país hel·lènic el 2019 per ajudar els migrants que hi arribaven durant la crisi dels refugiats. Un cop a casa es va adonar que havia trobat la seva vocació i des d’aleshores du a terme accions humanitàries al camp de refugiats de Ritsona.
Com va ser la primera experiència ajudant els refugiat a Grècia?
La primera vegada hi vaig anar com a psicòloga d’un grup d’estudiants que feien un projecte audiovisual i periodístic per la zona. Em va marcar tant que, un cop a casa, em vaig matricular al Màster en Acció Humanitària i vaig tornar cap allà poc temps després.
Aquella segona vegada cap al camp de refugiats de Ritsona…
Sí. Vaig fer les pràctiques del màster a Lighthouse Relief, una entitat que havia generat un espai segur per a nens al camp. La meva tasca era ajudar a implementar les activitats i a partir d’allà vaig anar creixent dins l’organització fins a gestionar la majoria dels projectes que portàvem.
Quin objectiu tenien aquests projectes?
Tots anaven enfocats a generar espais segurs, tant per a nens com per a adults, i a pràctiques esportives.
És complicat generar un espai segur en un camp de refugiats?
És molt complicat, però els nens necessiten ser nens. La majoria carreguen una història molt dura a l’esquena. N’hi ha que han viscut tot el trajecte migratori, d’altres han nascut a Grècia, però deixant de banda tot això, són nens que viuen en un camp de refugiats, entre murs. Cada camp és un món, cadascun té unes condicions diferents, però al final són espais tancats. Els nens no tenen res a fer, estan avorrits, senten que viuen en una presó. Nosaltres el que fem és oferir-los un espai on poder jugar, desenvolupar habilitats, créixer i aprendre.
L’any 2023, el Govern grec va fer fora del camp l’entitat Lighthouse i us en vau haver d’anar. Com els va afectar els infants i les famílies de Ritsona?
Marxar va ser desolador per a tothom perquè, tot i que no oferíem serveis que semblen necessitats bàsiques, valoraven molt el fet de tenir aquest espai segur on poder fer diferents activitats. Els adults podien aprendre idiomes i ens agraïen molt que oferíssim una infància als seus fills. La nostra esperança és tornar algun dia, encara que sembla complicat. Això ens ha obligat a dur a terme les tasques fora del camp. És molt dur veure que els governs posen limitacions a ajudar aquestes persones.
Personalment, aquesta experiència com t’ha canviat?
M’ha canviat completament, sobretot en els últims tres anys, però fins i tot quan hi vaig anar per primer cop el 2019. En primer lloc, vaig decidir dedicar-me a aquesta tasca i viure-ho de prop. Estem acostumats a viure-ho des de lluny, però, quan diàriament veus les persones que pateixen, t’adones que podríem ser qualssevol de nosaltres. És molt injust.
Quins valors creus que t’ha aportat personalment i professionalment tota aquesta experiència?
Moltíssims. De fet, professionalment he trobat la meva vocació. Personalment… quan et dediques a aquesta mena de tasca t’adones de quins privilegis tens i en tornes molt conscient, tant de les seves conseqüències positives com negatives. El fet que hagi nascut amb aquests privilegis no significa, però, que m’hagi de limitar a viure amb ells, per els tinc en compte a l’hora d’ajudar les altres persones i fer coses que tinguin un cert impacte. He après que no es tracta de salvar el món, sinó, simplement, d’ajudar-lo.
No és fàcil acceptar les limitacions i valorar les petites coses.
No. Quan vaig venir per segona vegada, el simple fet de jugar amb un nen petit i veure que somreia o de sobte parlava, quan no havia dit quasi res en tot el dia, m’impactava molt. He après que es tracta d’això, de valorar les petites coses positives i d’ajudar-nos els uns als altres.
