El passat 27 de setembre vaig llegir al diari Ara la notícia que una dona sense llar havia mort en un banc de la plaça de Catalunya de Barcelona durant més de quatre hores fins que algú se’n va adonar. La meva primera reflexió és entorn quina societat urbana hem arribat a engendrar per què a plena llum del dia – davant el soroll eixordador dels vehicles que transiten permanentment pels voltants de la plaça de Catalunya, davant els centenars de turistes que amb les seves maletes van amunt i avall, just davant la porta del “Corte Inglés”, al costat d’una de les parades del bus turístic i molt prop de la boca del metro-, ningú s’adoni durant quatre hores que una dona està morta, tombada en un banc al costat de dues motxilles, les seves dues úniques pertinences.
Ens cal reflexionar sobre la solitud de les persones a la ciutat. La solitud en vida és com un càstig i la solitud un cop morta en ple cor de la ciutat de Barcelona és quelcom terrible. Lamentablement, en els temps que corren, Barcelona s’ha convertit en un aparador de frivolitat i divertiment, una fàbrica d’individualisme i d’egoisme que ens impedeix observar l’adversitat dels altres i que ens deshumanitza de manera lenta però persistent.
Alguns pensaran que aquesta notícia només és una anècdota, que no és habitual, que no hem d’exagerar, que estem millor que mai i que vivim en una festa. No hi estic d’acord. Aquesta solitud que té visibilitat en l’espai públic es veu superada per la soledat que envaeix molts domicilis de Barcelona, on les persones grans sobretot, sobreviuen a la seva solitud en una mena de resistència enfront de la deshumanització que s’estén lentament, fins i tot davant els nostres ulls.
Potser ens hauríem d’ocupar menys de divertir-nos i més d’acompanyar i tenir cura dels altres.
