Fa uns quants anys, al segle passat, en una conversa amb el meu amic sobre la independència dels pobles em va dir aquesta frase: Jo soc ciutadà universal. Avui, diria còsmic. No vaig saber què dir en aquell moment, però he anat reflexionant que podia significar molt, però alhora implicar algun perill.
Certament, considerar-se ciutadà universal, còsmic o del món, no de la globalització, és tenir una mirada ampla. Jo diria el lema de la Revolució Francesa portat a l’extrem: Igualtat , llibertat, fraternitat. Tota una confraternitat mundial; això, però, comporta, renunciar a la pròpia identitat del meu poble, on he nascut i visc?
Si ésser universal significa renunciar o no comprometre’t amb el teu poble entenc que és tota una forma de no pronunciar-te per por de ser marginat o haver de renunciar a una part de tu mateix. Defensar la pròpia identitat de poble és una opció ben conscient enfront de les invasions dictatorials dels sistemes de dominació amb poders de tota mena. Hi ha les culturals invasores, dominants i intolerants que no suporten ni permeten una llengua diferent de la seva ni una visió diferent de la societat. Sempre ha de ser allò seu: llengua, societat, cosmologia. Recordem la frase “Carthago delenda est”, pronunciada pel senador romà Cató el Vell, al final dels seus discursos durant les Guerres Púniques al segle II aec. La significació és ben clara: Cartago ha de ser cremada fins a les seves arrels i que no romanguin ni vestigis de la seva civilització. I així va ser.
Entenc que això s’està repetint al segle XXI en el món de la globalització. Parlo de les cultures dominants com la francesa, l’àrab, la castellana o l’anglesa. I deixo la xinesa i la russa fora perquè ens cauen una mica lluny.
Si ens fixem en l’àrab i en concret, partim d’Algèria, ja fa segles que hi és aquest problema. Els nadius, els berbers, són encara sotmesos culturalment. Llengua prohibida, tot i ser parlada per més de 10 milions de persones, que suposa una quarta part de la població. Es multa o es posa a la presó qui es manifesta amb la seva senyera, que és molt significativa: el blau de l’oceà Atlàntic i mar Mediterrani; el verd de la terra i l’esperança; i el groc de la sorra i les dunes del desert. I al mig hi ha una lletra com a símbol de l’home lliure i feliç. I així podríem explicar les senyeres del poble català, el poble occità, el poble bretó, el poble basc, el poble cors i d’altres….Tots indicant llur pròpia identitat.
A més, cada llengua conté una visió del món diferent perquè cada cultura presenta una explicació diferent del cosmos i de l’ésser humà. El poble català és, per exemple, com altres, pactista i de diàleg. I les cultures dominants ho consideren com a una feblesa o fragilitat. El poble occità no pot mostrar-se culturalment perquè l’economia és centrada a París. I no diguem el que pateix el poble tuareg pels afers polítics de la seva terra, dividida en quatre estats. O s’uneixen o desapareix una cultura rica en històries i poesia.
Ser ciutadà universal o còsmic és d’un gran esperit, però cal tenir els peus en la terra on has nascut. Peus trepitjant la terra; mirada ampla cap a un horitzó fratern; mans per treballar junts; i cap per acceptar les diferències que enriqueixen i uneixen, i no defugir del compromís de la pròpia identitat.
Penso que la idea de respectar la identitat dels pobles és una utopia, però no una distopia. I alhora una eutopia: gaudir del lloc amb la seva pròpia història. I com deia Ciceró (S.I aec), podem aspirar a un amor universal on cada ésser humà pugui expressar-se de forma individual. O com m’agrada expressar: “El meu ego en el meu metre quadrat”.
Però cal afegir avui en dia un altre problema, greu i important, que s’està inoculant de forma conscient i sobre tot inconscient: el ciutadà global, és a dir, el ciutadà consumidor. Un sistema de dominació econòmica al que no li preocupa cap mena de cultura ni llengua, sinó produir per tenir, consumir. I aquest sistema és arreu, per exemple, en les cadenes de mercat amb la seva gran religió, de la qual el déu són els diners i es predica tenir. Una religió amb la seva gran jerarquia, amb les seves grans catedrals i sucursals. Les visites diàries als llocs sagrats, els caixers, a l’abast de tothom.
I arribats a aquest punt, sorgeix un gran debat….Quin és el valor suprem? Quina ciutadania tenim? Amb quina llengua ho expressem? On roman l’eslògan de la Revolució Francesa: Igualtat, fraternitat i llibertat?
La dissidència és condemnada sense miraments. Els sistemes de dominació culturals intolerants, ajudats per la intel·ligència artificial, persegueixen com dominar el pensament interior de cada ésser humà per tal que esdevingui consumidor, robòtic o esclau. Abduït per la cultura imperant i anul·lat per la cultura del només tenir.
És això cultura? Cal anar a la resistència o passar a la defensiva?
