Fa molts anys, devia ser entre 1967 i 1970, vaig visitar la Cooperativa de Mondragón. Jo tenia relació amb cooperatives d’aquí Catalunya, tant industrials com agrícoles i ramaderes. Mirava de col·laborar amb elles. Un dia el responsable d’una d’aquestes cooperatives industrials em va dir que calia que jo visités Mondragón. Que era una cooperativa exemplar que calia conèixer i, si en fóssim capaços, imitar. El que hi vaig veure em va impressionar. Era aleshores ja- un gran teixit humá, social i econòmic. Avui això ja és sabut de molta gent.
Vaig estar-m’hi un parell de dies, parlant amb molts socis de la cooperativa, alguns amb molta responsabilitat i altres amb menys.
I vaig parlar també, llargament, amb els inspiradors de la Cooperativa, i especialment amb D. José María, un capellá que des del començament havia estat el principal impulsor ideològic i podríem dir que polític de l’empresa.
Tornant a Barcelona el meu amic em va dir, molt il·lusionat: “Ja ho has vist. És magnífic. Nosaltres amb la nostra cooperativa -parlava d’una de relativament important- hem de fer el mateix”.
I va afegir que estaven parlant amb un grup de gent del món polític i intel·lectual català d’aleshores per a què els acabessin d’orientar. Jo li vaig respondre: “No ho fareu. Ni de lluny no fareu una cosa semblant a Mondragón. I menys si feu cas dels consellers que em dius”. I li vaig explicar per què.
La Cooperativa de Mondragón es va basar ja d’entrada en uns quants valors molt concrets i clarament definits. Sòlids intel·lectualment, però sense concessions ni a la galeria ni a la moda. Posats al dia, però valors de sempre. En canvi les idees en què els meus amics cooperativistes catalans s’inspiraven i les que els seus consellers els anaven transmetent- eren de vegades generoses, però obsessionades per la novetat, molt espontaneistes, poc disciplinades i poc autoexigents, brillants, però poc realistes. Tot el contrari de les idees i els valors de Mondragón.
A Mondragón hi havia un sentit social molt fort de caràcter comunitari (o potser s’hauria de dir comunistarista, és a dir, poc individualista i amb un sentit agut de servei a la comunitat). No era una preocupació social idealista i doctrinária, sinó de compromís real i efectiu. Hi havia també un sentit molt fort d’arrelament a la terra, un clar sentiment patriòtic. Hi havia un fons cristiá molt evident. I hi havia un to general de seriositat i de disciplina.
El meu amic també responia en bona part a aquests plantejaments. Però poc o molt aigualits, perquè deia que tot això no s’havia d’exagerar, que s’havia de ser més obert i més modern. Admirava Mondragón pels resultats, però no li acabaven d’agradar alguns dels seus plantejaments i dels seus valors. De la quasi mística, deia ell, que trobava que es respirava a Mondragón. Deia “nosaltres som més oberts i més moderns, no cal ser tan estrictes”
Això deia, però la diferència entre el resultat de Mondragón i el de la cooperativa del meu amic és abismal. De fet la del meu amic ja no existeix. Varen ser molt moderns, teòricament molt brillants, molt inconformistes i els varen aplaudir perquè eren molt avançats (deien), però no varen fer una gran cooperativa. De fet varen fer molt poca cosa. I és cert que cada terra fa sa guerra, i que no es pot trasplantar una manera de fer, de ser i d’actuar d’un país a l’altre. Però arreu una obra important i duradora, i feta amb llibertat, és a dir, sense coacció, requereix sentit de la responsabilitat, respecte de les normes, seriositat, tenacitat, moral de l’esforç, disciplina. Aquí i arreu en un clima de no ve d’aquí, per més simpátic i avançat que pugui semblar, no qualla res d’impactant. Aquí i arreu.
A Catalunya també s’han creat cooperatives, i algunes importants. Però amb una mentalitat que no era la del meu amic, sinó més propera a la de Mondragón.
Una d’aquestes va ser la del Vidre, de Mataró. La del Forn del Vidre. De fet si m’he inclinat a explicar el tema dels valors a través d’aquesta reflexió sobre Mondragón és per un doble motiu. En primer lloc perquè fa poc he tingut la oportunitat de novament constatar la potència i la magnanimitat (és a dir, la capacitat de fer coses grans) de Mondragón, i el paper que en això han jugat i segueixen jugant aquestes qualitats que abans he esmentat. Aquests valors de sempre posats al dia i assumits amb convicció i conseqüència. I en segon lloc perquè amb tot això, i ja que escrivia per una revista de Mataró, m’ha vingut a la memòria la cooperativa del Forn del Vidre, que durant molts anys fou un exemple d’èxit autogestionari. D’èxit social i econòmic. I que al cap de vuitanta anys perdura. Molt més modestament que Mondragón. Però amb una guerra civil entremig amb persecucions i prohibicions, amb en Peiró afusellat, amb tot en contra.
Els seus principis ideològics eren ben distants dels de Mondragón, però tenien en comú la solidesa dels seus plantejaments, la mentalitat constructiva, la seriositat, un fort sentit de l’interès col·lectiu. No jugaven a fer un invent cada dia. Se sentien molt responsables de l’èxit de l’empresa. En primer lloc perquè s’hi guanyaven la vida. En segon lloc, perquè s’hi jugaven la imatge i la credibilitat de les seves idees.
Tot plegat, tot aquest escrit no és un discurs a favor del cooperativisme, tot i que també ho podria ser, i el faré si s’escau. Sinó de la importància decisiva que juguen les conviccions fortes i els valors consistents si es pretén fer una tasca sòlida.
