La biòloga valenciana, afectada per un ERO al Centre d’Investigació Príncipe Felipe, participa en la clonació de cèl·lules mare embrionàries humanes.
Són temps de pancartes. De manifestacions. De samarretes: verdes contra les retallades en ensenyament, blanques en protesta per la privatització de la sanitat, grogues a favor de l’educació pública. Després de tres anys de retallades, el que alguns s’entesten a anomenar “austericidi” (com si que l’austeritat mata fos el mateix que matar l’austeritat) ha anat enfosquint el present. I el futur anuncia tempesta.
El darrer 15 de maig es va saber que, als Estats Units, un grup de científics havia aconseguit clonar, per primera vegada, cèl·lules mare embrionàries amb el mateix ADN d’un adult. Una de les científiques que ha participat en el descobriment és la valenciana Núria Martí, investigadora de la Universitat de Ciència i Salut d’Oregon. Especialitzada en reproducció assistida, Martí és un clar exemple del que s’ha definit com a fuga de cervells.
Nascuda l’any 1979, es va llicenciar en Biologia el 2003 i va fer un màster en Biologia Clínica i Experimental de la Reproducció. Poc després, va començar a fer la tesi doctoral al Centre d’Investigació Príncipe Felipe (CIPF) de valència, on treballava en l’únic equip de l’Estat que aplicava la tècnica de clonació a cèl·lules humanes per investigar diferents malalties.
El novembre de 2011, però, Martí va entrar, juntament amb un centenar de persones més, a l’ERO que va fer el CIPF. Ella va tenir la sort que, l’endemà de saber que era una de les acomiadades, van trucar-li de Portland. Un any i mig després, ha participat en un avenç clau per a futures teràpies contra el Parkinson, l’esclerosi múltiple, les malalties coronàries o les lesions medul·lars. Mentrestant, al CIPF ja s’han eliminat catorze línies d’investigació més.
Com que l’home és l’únic animal capaç d’entrebancar-se dues vegades amb la mateixa pedra (i dues és una estimació a la baixa), el dia abans que es fes públic el descobriment de Martí i els seus companys, l’estat espanyol va denegar una beca de recerca a Diego Martínez Santos, un dels millors físics europeus joves.
Quan l’administració Kennedy va pujar al poder, algú va anomenar aquells joves intel·lectuals “the best and the brightest”. Els millors i els més brillants. Ara i aquí, els millors i els més brillants són gent com Núria Martí o Diego Martínez, als quals Camelot els queda molt lluny perquè prou feina tenen amb saber si tindran feina.
A Catalunya, els estudiants assumeixen al voltant d’un 20% del cost dels estudis universitaris i la resta el paga l’estat. Si els millors i els més brillants d’una generació acaben marxant sense bitllet de tornada, potser no van tan desencaminats els que parlen d’austericidi…
