Catherine Corless no es podia imaginar, quan treballava de secretària en una empresa tèxtil, que la seva afició podria fer trontollar tot un país. A Corless sempre li havia agradat la història. La menor de cinc germans, havia crescut en una granja de Tuam (Irlanda), on la seva família criava pollastres i cultivaven un hort. De petita, escoltava embadalida les històries que explicava el seu pare sobre abans de la independència del país. De casada, va aparcar la història per dedicar-se a la família. Quan els fills van ser grans, va decidir reprendre el fil d’aquella afició de joventut i l’any 2005 es va apuntar en un curs nocturn d’història local, pensant que seria una cosa “senzilla, sense gaires sorpreses”. S’equivocava.
Després dels primers passos com a historiadora local amateur, una revista local va demanar-li un article. Va decidir escriure sobre les llars que acollien dones embarassades fora del matrimoni i on se les obligava a fer treballs forçats. Les històries sobre les anomenades cases dels horrors sempre havien estat presents en la vida de Corless.
Va recordar que, de petita, a l’escola a vegades hi arribaven infants més tímids i escanyolits, fills “il·legítims” amb qui les monges els deien que no havien de jugar. També va recordar que, després de la mort de la seva mare, va descobrir que havia crescut en una de les llars com a filla il·legítima i que mai no l’hi va explicar.
Amb la voluntat de saber què hi havia darrere el silenci de la seva mare, Corless va començar a investigar sobre aquelles llars. Tot just a cinc quilòmetres de la granja on ella va créixer hi havia hagut el St Mary’s, un antic convent de les Germanes del Bon Socors, que havia funcionat com a llar materno-infantil i havia tancat quan ella tenia set anys. L’encarregat del cementiri local va explicar-li que allà on s’hi havia construït un parc infantil, hi havia una antiga fossa sèptica on hi havia nens i nenes enterrats.
La investigació va ser lenta i va topar amb molts silencis. Encara ara recorda que, quan en parlava amb la gent, ningú la volia escoltar. Però Corless no es va rendir i, amb paciència i constància, va continuar investigant amb esperit quasi detectivesc. Sense rebre cap ajuda, al contrari, posant diners de la seva butxaca, va aconseguir recopilar desenes de certificats de defunció d’infants.
No hi havia tombes, ni làpides, ni plaques, però Corless sospitava que allà hi havia nadons enterrats. Finalment, va publicar un llistat de 796 infants que havien estat enterrats il·legalment a la llar St Mary’s entre 1925 i 1961. El treball va tenir molt poca repercussió i, els pocs que en van parlar, va ser per desacreditar-la i ridiculitzar-la. Però, quan un familiar d’un infant desaparegut va parlar-ne amb un periodista de Dublín, el cas es va fer gros i va sacsejar tot el país. Algunes excavacions preliminars van confirmar que allà hi havia restes humanes i que Corless tenia raó. Aquest estiu, onze anys després de la publicació de la investigació de Corless, han començat les tasques d’excavació.
Batejada com la consciència d’Irlanda, ha estat distingida amb doctorats honoris causa per les principals universitats del país i reconeguda arreu del món. Ara, quan passa per l’antic convent, fa un cop d’ull a través de la tanca i observa satisfeta com la zona es va omplint d’arqueòlegs i excavadores. Vol que, al final dels treballs, tots i cada un dels 796 infants tinguin un enterrament digne. I, després de tot el que ha fet, sembla clar que no pararà fins que ho aconsegueixi.
Catherine Corless: En el nom de la mare
