L’articulista analitza molt críticament el paper de la televisió pública catalana a l’hora de copiar referents espanyols en comptes de fixar-se en Europa.
Enmig del telenotícies, el presentador anuncia: “Tot seguit, a TV3, un programa especial de Zona Zàping”. I llavors un fragment del programa amb les seves gràcies habituals: caigudes de nens, turistes amb samarretes del Barça a qualsevol racó de món… No ha estat el primer cop que un telenotícies s’ha omplert amb elements de tan alta transcendència.
Jordi Pujol va tenir clar que la peça bàsica per a la reconstrucció nacional havia de ser una gran corporació de comunicació que contraprogramés la ingent quantitat de producció de nacionalisme espanyol. No seríem on som sense aquella aposta. En el camí de tres dècades, la televisió pública del nostre país ha deixat de ser una oportunitat per esdevenir una còpia del pitjor nacionalisme espanyol. Durant les darreres vacances, TV3 ha demostrat que no se’n pot estar de viure a remolc d’Espanya i dels seus símbols casposos.
Pocs països europeus tenen televisions de tan poca qualitat com a Espanya. No és només un problema de legislació; és de context cultural. Pocs països produeixen els seus programes pensant en uns nivells culturals tant baixos. L’argument de l’audiència és la gran fal·làcia: “Això és el que vol la gent!”. Caldria dir: “això és el que saben oferir els programadors”. Cap país permetria fabricar cotxes que no tinguessin frens. La televisió del nostre país està disposada a fer-ho tot per a guanyar diners. Tele 5 o Antena 3 són els exponents per excel·lència del capitalisme sense regulació. No es tracta que la televisió eduqui; es tracta que no deseduqui, que no deformi.
Si TV3 ha viscut moments de gran qualitat, la referència a Espanya és la seva senyal d’identitat de la última dècada. Permanentment rient d’Espanya i dels espanyols, agafant el seu costat més cutre. Com si l’independentisme calgués construir-lo a partir de la constatació que tots els espanyols són ignorants. TV3 no sabria què fer sense el referent cultural d’Espanya –sovint produïts per empreses catalanes–. Ens en riem d’Espanya. O, simplement, riem. Riem de tot. La ironia, que segons Aristòtil podia ser utilitzada per a construir, és utilitzada des de l’infantilisme galopant.
Algú pot dir que estic actuant com a “traïdor” de la defensa de la identitat nacional. No. TV3 és un monstre massa gran i endogàmic per ajudar a la construcció nacional que necessita la creació d’un estat propi. Massa mediocritat. Una televisió en mans de persones en la lògica del futbol: bons i dolents, els nostres i els altres. El Departament d’Esports de TV3 ha anat guanyat espais de poder dins de la programació; amb l’excusa del Barça s’ha construït una Televisió que és poc més que un club, un club amb poca visió, amb poca audàcia, amb poc sentit real de país i, menys, d’estat.
TV3 no tindria sentit si no fos per la seva referència a les televisions espanyoles. Però ara és el moment de mirar a Europa. Una revisió dels programes de Cap d’Any a les televisions franceses, alemanyes o angleses fa veure la ridícula i nefasta proposta de la televisió pública catalana.
Cal passar pàgina, dir que un país no és només la seva tele pública. Per molt que des dels Telenotícies diguin que la seva Marató és la mostra de solidaritat “més brutal” de totes les mostres de solidaritat. Una altra televisió pública catalana és possible. I necessària: un altre país també ha de ser possible.
