Un grup de joves barcelonins, de procedència molt diversa, ha creat un projecte a partir d’un lloc. Molt sovint, per defensar determinats valors, ens pensem que cal una bandera o anar pel carrer amb una pancarta. Tenim al cap la militància i el xiscle, els cops de peu a l’asfalt, el cos a cos. Doncs bé, ara mateix, diria que potser no cal. Defensar els valors del respecte per la tradició i la dignitat d’on venim es pot fer silenciosament, amb serenor i passes petites, amb intel·ligència i amb idees. Podem fins i tot acotxar en la intimitat els blancs de la memòria col·lectiva. Més enllà de les xarxes socials, de les selfies i els influencers, hi ha gent jove aquí, ben a prop, interessada pels orígens, pel passat, per tot allò que a vegades no volem saber. Són coses molt senzilles, el nom que ens diem, la casa que vivim, la gent de la família que ens ha explicat històries de petits, les tardes d’hivern, la llum irisada al capvespre. N’hi ha prou amb un lloc. Pot ser un jardí, una escola, una ciutat o una casa.
Aquest lloc es diu Casa Adret. És la casa habitada més antiga de Barcelona. Es troba al carrer de Salomó ben Adret, número 6, en ple call. És una casa del segle XII. L’últim propietari, Astruch Adret, era un jueu que es va convertir al cristianisme abans del darrer atac als habitants del call l’any 1391, l’infame dia de Sant Domènec. El carrer encara se’n deia, de Sant Domènec, fins que l’Ajuntament de Barcelona va decidir posar-li el nom de l’insigne savi que hi va viure. Amb el pas dels anys, aquesta casa fou adquirida per Andreu Mas-Collell, que la va reformar amb un disseny arquitectònic magnífic, el qual, tot respectant l’estructura de l’edifici, posa de relleu l’estètica dels espais.
Actualment és un centre cultural que han fundat aquesta colla de joves interessats per l’impacte simbòlic d’un lloc i amatents per fer viure la tradició del que també ens fa ser ara. Hi té la seu, a més de l’Institut Privat Mon Juïc, la Fundació cultural Mozaika i la European Association for the Preservation and Promotion of Jewish Culture and Heritage, dirigida per Victor Sorensen, una organització no governamental dedicada a donar a conèixer el patrimoni cultural jueu a Europa. A Casa Adret també s’hi fan concerts, representacions teatrals i sopars. Juntament amb en Víctor, hi ha la Clara, en Manel, i molts altres, entestats a fer respirar una música, interpretar una poesia o una peça de teatre, fer parlar uns textos medievals localitzats a l’Arxiu del Bisbat, acollir les visites dels qui volen conèixer la Barcelona jueva, i també, amb el projecte Toldot, fer tastar als qui ho desitgin els millors àpats de la cuina tradicional. Tot plegat en aquesta casa, un lloc on va viure una família al segle XII, una família senzilla que volia viure en pau. Aquest lloc ha esdevingut un espai emblemàtic per entendre que el passat no solament es fa present sinó que es pot gairebé flairar en l’aire del temps actual.
He acompanyat molts amics de diversos llocs del món a la ruta guiada que fa aquest jovent per Ciutat Vella. Assenyalen els petits detalls que no havíem vist mai, ajudant-nos a imaginar un escenari soterrat pels prejudicis i l’opressió, la injustícia i la intolerància que tan bé coneixem. Aprenem llavors una altra mirada. La veu d’aquests joves, la seva animada alegria i el seu desig determinat per rescatar el més llunyà d’aquí i ara, és una lliçó per la ciutat. Una ciutat també és això: un espai per construir junts una ètica de la memòria. Recordar ens fa més dignes del que compartim, més amatents al dolor dels altres, més disposats a enllaçar cases, cuines, veus, textos, camins indòmits pel laberint de la història.
