La vella cartografia que dibuixava el món ja no és útil. Els mapes que servien per orientar-nos i caminar pel present, intentant construir el futur, han quedat obsolets. El món és més complex i interconnectat que mai. Ens calen noves cartografies comprensibles per orientar-nos en la incertesa.
La sensació de deriva global resulta extremadament perillosa en aquesta societat del coneixement que promou, com antídot a la complexitat, el culte a la simplificació i la resposta a curt termini. La simplicitat és l’ànima de les democràcies, desbordades per tota mena de xarxes complexes que configuren la societat contemporània. Ho demostra el seguit de crisis globals viscudes gairebé de manera continuada des de començament del segle XXI. Situacions que han fet créixer els nivells d’incertesa i han posat a prova les costures d’un sistema de governança que no ha sabut fer front, ni anticipar-se, als diferents cignes negres que ens han anat assaltant en aquests anys: el terrorisme Jihadista, la crisi financera, els allaus migratoris, la crisi climàtica i ara el desastre de la pandèmia, que ens deixarà un dramàtic balanç comptable en nombre de víctimes, comput que no s’haurà visualitzat de manera tan precisa en altres crisis precedents que han diluït o dissimulat els seus efectes sobre la demografia.
El cigne negre representa l’inesperat, allò que per sorpresa altera l’ordre natural de les coses. En totes aquestes crisis, paradoxalment, s’havien intuït símptomes previs que van ser menystinguts o desestimats. Quan l’onada va arribar van saltar pels aires alguns els sistemes i seguretats establertes, creant caos i la confusió, generant sobreactuació i paraules greus com a resposta. A més, aquestes crisis han provocat efectes acumulatius, sense que cap dels problemes que les van originar hagin estat resolts del tot: ni la seguretat global, ni la crisi del capitalisme, ni els morts al Mediterrani, ni el desglaç antàrtic, ni per descomptat la crisi sanitària que ha difuminat la resta.
Les democràcies han demostrat no estar preparades per anticipar-se aquestes situacions, per identificar-les i gestionar-les. No són prou solvents per interpretar la nova cartografia de la complexitat. La resposta sempre és tardana, desesperada i consumeix un volum de recursos extraordinaris, demandant sacrificis en l’economia, el sistema de salut o la seguretat, sovint en forma de retallades.
Davant de la complexitat, la política tendeix a la simplificació. Una actitud va debilitant la salut d’aquelles democràcies que pensàvem solvents. Resulta més fàcil construir un relat de culpabilitat sobre el problema assenyalant «els altres» com a responsables. Finalment és molt més efectiu que haver d’assumir la mateixa incapacitat o la manca d’anticipació i molt més rendible a curt termini que crear els sistemes i els debats necessaris per fer front els reptes reals de la societat contemporània.
El benestar occidental, la societat conformada i consumista, ens ha fet pensar que allò que teníem i que els nostres avantpassats van guanyar amb notables dificultats, és o serà per sempre, sense cap necessitat de conrear el bé comú, sense tenir present que altres civilitzacions i formes de vida social van desaparèixer en auto-suïcidis col·lectius inesperats. Els estats d’autocomplaença, la desconfiança vers els altres i la simplificació interessada de la complexitat, adoben un terreny perillós: és l’espai òptim pels grans mags oportunistes que intenten fer-se un lloc arrossegant la massa. Ho fan injectant bombolles d’eufòria, fàcilment consumibles, embolcallades en un individualisme desacomplexat de llum i color, i evidentment, sense explicar les dificultats reals del somni o la il·lusió que ens venen. Obvien la dura i complex realitat. L’estat d’eufòria ens esbalaeix, fa que no ens adonem dels efectes inseparables i no resolts, de totes les crisis viscudes en el segle XXI: des de la vulneració dels drets humans, a la desaparició d’ecosistemes, el creixement de les desigualtats, la pèrdua de valors o del sentit d’equilibri necessari per fer front a la complexitat de la realitat.
Recordo que la meva àvia -al cel sigui- sempre deia allò de què a cada bogada es perd un llençol. Aquest pas la pèrdua per acumulació comença a ser objectivament perillosa. Ens hem acostumat a seguir en temps real a través de les xarxes tota mena de distòpies fetes veritat. L’espectacle és la realitat. Què va ser sinó l’assalt al Capitoli? La informació circula a enorme velocitat, però això no és sinònim que la veritat ho faci al mateix temps. Els populismes guanyen terreny, sobretot conquerint les ànimes de gent de bona voluntat que ha perdut l’esperança i es senten insegures. Les tendències dominen els fluxos de pensament més enllà de l’anàlisi ponderada de la magnitud real dels problemes.
Escriu el filòsof Daniel Innerarity en el seu llibre imprescindible i necessari Una teoria de la democracia compleja que «la primera responsabilitat de les institucions polítiques, la seva principal prova d’intel·ligència, consisteix a estar a l’altura de la complexitat de la societat contemporània». Que lluny estem, malauradament, d’aquesta intel·ligència!
Suportem la dificultat o incapacitat de moltes democràcies per fer front a les condicions i exigències de situacions suposadament inesperades, aquelles que trenquen el discurs habitual amb les respostes prefabricades del manual. Entendre allò que és complex demanda d’esforç, habilitat i sobretot d’anticipació. Anticipar-se, penso, és la clau de volta per encarar el present. I després, necessàriament, treballar per fer fàcil i comprensible la complexitat. Viure en un món de xarxes complexes ha de ser, necessàriament, caminar cap a un major coneixement, més responsable en un context global extremadament fràgil en el qual hem de sobreviure cada dia navegant amb noves cartografies útils per a la incertesa.
