L’arquitecta, paisatgista, dissenyadora i cofundadora d’Arriola & Fiol Arquitectes desmenteix la suposada contraposició entre els valors de l’entorn urbà i els valors de l’entorn rural.
Per què creu vostè que és important el paisatge urbà?
De fet, jo diria que, en realitat, és el més important, perquè és a les ciutats on hi viuen més persones, i cada cop és més així, arreu del món. Quan parlem de ciutats, també parlem de relació entre persones i paisatge. Nosaltres som part d’aquest món global, que és biodivers, i tot s’ha d’enfocar de cara a una bona utilització d’aquest paisatge. Això és molt important perquè les ciutats estan sotmeses a grans influències. Ho veiem en aquests moments amb tota la qüestió de la sostenibilitat; són les ciutats les que pateixen més aquests problemes. I és que, a més, el paisatge, tal com l’entenem, ha nascut a partir d’una visió completament urbana, distanciada del que és l’agricultura. La paraula paisatge ve de l’observació; en canvi, la gent del camp en té una visió més directa: explotar i produir menjar.
Parla d’observar, suposo perquè a vegades tenim la sensació que no mirem gaire tot el que hi ha al nostre voltant?
A la ciutat, com que hi ha tant soroll i moltes vegades no hi ha espai per a la contemplació ni per anar d’un lloc a un altre tranquil·lament, no observes. Per això el paisatge és tant important, encara que jo a l’espai urbà l’anomenaria espai públic, l’espai de tots: els carrers, les places, el territori… En definitiva, allò més important és la relació entre l’habitatge, el carrer, la plaça… aquesta continuïtat d’espais que fan harmònic un territori, perquè tots els territoris estan planejats, estan fets per la mà de les persones. En el nostre planeta, pràcticament, no hi ha res que caigui del cel sense haver estat urbanitzat.
I en què es basa aquest paisatge construït? Quina planificació hi ha (o hi hauria d’haver) darrera el que en diem paisatge urbà?
Planifiquem el paisatge urbà per experimentar-lo harmònicament. M’explico: quan dissenyes un parc no només has de pensar en el verd i els arbres, que són necessaris, sinó que s’han de formar places amb arbres i uns camins que les connectin amb els carrers del barri del costat per poder relacionar-se fluidament. A l’hora de construir el paisatge urbà, cal pensar en un tot integrat.
Alguns experts diuen que les ciutats actuals estan conformades com eren les del segle XIX, com si encara estiguéssim a l’era industrial. Què en pensa?
La idea de ciutat és molt contemporània. En realitat, la gran part de les ciutats actuals són el que abans en dèiem perifèria; una zona, generalment industrial o formada per cases aparellades, que per manca de temps no ha estat planificada. El paisatge actual evoluciona va molt més ràpid. Molta gent, quan va de viatge, només visita els centres de les ciutats, però aquesta tendència és equivocada, perquè la ciutat és tot el territori. L’atenció s’ha de posar també molt més en aquestes àrees perifèriques que en les centrals.
Creu que el paisatge ens transforma o té la capacitat de transformar-nos?
Sí. A nosaltres, com a arquitectes, ens agrada molt treballar amb les zones fragmentades per tornar-les a ajuntar i crear una nova imatge, un nou espai, un nou lloc on puguin passar coses i es pugui gaudir d’aquests nous espais. Els pintors, al canvi de segle, buscaven fragments per crear una nova imatge. I, ara nosaltres, amb els fragments de la ciutat que ja tenim, podem crear aquesta imatge contemporània adequada a la nostra manera de viure i de pensar. La nostra societat ha canviat molt des d’aquella societat burgesa que va donar peu a les ciutats que tenim ara. Però, avui, les societats són més democràtiques i tots tenim un cert nivell econòmic, més o menys similar, per tant, tenim unes relacions més directes entre nosaltres. L’arquitectura ha de reflectir tot això, perquè arquitectura, espai públic i paisatge van de bracet. Cal transformar aquest món respecte a com som o a com la societat està canviant.
Ara fa un moment parlava de democràcia. Quina hauria de ser la participació de la ciutadania en l’evolució del paisatge? És possible, per dir-ho d’alguna manera, un “paisatge democràtic”?
En el paisatge o espai públic és fonamental que hi hagi la participació dels ciutadans. La participació més directa, evidentment, és aquella en què es té en compte l’opinió directa, concreta, de les persones que transitaran de manera més recurrent per aquell paisatge. Han de ser preguntats. No hi ha un bon projecte, si no hi ha un equilibri entre un bon receptor, un bon client i un bon usuari.
Podem relacionar el paisatge amb valors socials, ecològics i històrics?
És clar! El paisatge és comú, és de tots, i, evidentment, això es veu. Si miro la façana d’un edifici puc imaginar-me la quantitat de persones i de professionals que han treballat al llarg del temps construint paisatges i, també, construint territori. Per exemple, si vas a la comarca de la Segarra, a Ponent, veuràs els murs de les valls dels rius com estan continguts per poder cultivar el blat en la millor proporció i manera possibles i t’imagines mentalment els segles en què tots els interessos s’han posat a transformar aquests paisatges. I, és clar, s’ha d’estar al cas perquè aquesta cultura mil·lenària dels paisatges, moltes vegades es fa malbé per la poca reflexió i per molt curtterminisme, provocat per les grans possibilitats que tenim a partir de l’era industrial.
Té un pes, un valor identitari, el paisatge urbà?
Sí, evidentment. I també es poden transformar. A Barcelona, a la plaça Islàndia, al barri de Navas (Sant Andreu), el nostre estudi va recuperar la traça històrica del rec que portava l’aigua al centre històric de la ciutat amb una font que surt del carrer Espronceda. I això va donar una identitat a aquest barri. És rellevant buscar les traces dels llocs i fer-los valdre; això en aquest cas que cito va donar sentit de comunitat en un barri que era marginal. Entendre el territori i el paisatge aporta solucions i, també, canvia la fesomia del barri i com hi viu la gent.
Hi ha una sensació molt consolidada que el paisatge urbà, el paisatge construït i planificat, pot anar en contra dels valors ecològics. Hi està d’acord?
No, no és cert. Com que, per raons diverses, la ciutat s’ha pavimentat molt i hi ha soleres de formigó on no n’hi hauria d’haver, existeix aquesta idea, però també es necessita una permeabilitat del sòl que relligui la ciutat amb el territori com també una continuïtat d’arbres que permeti la biodiversitat. Aquesta contraposició entre els camps i una ciutat construïda i de formigó és una visió molt simplista. Moltes vegades també s’exposa acompanyada d’una altra contraposició: la cultura llatina, el la qual el centre del poble és la plaça major, i la cultura nòrdica, on hi havia ciutats en què les cases estaven enmig del bosc o el parc és el centre de la població. Un bon exemple és Itàlia. Allà van començar a construir jardins, cases i terrasses, després van fer les terrasses amb les vinyes, amb els elements més cultivats, i després van tenir en compte el camp i el bosc, etc. Tot integrat, vaja. En conclusió, hi ha d’haver una relació harmònica, geomètrica, entre el que és casa teva i el que és el paisatge més verge.
De quina manera el paisatge contribueix a l’estat anímic de les persones?
Per a mi és molt rellevant. És molt important la relació de formes, que els espais estiguin pròxims a la persona i la relació humana amb l’amplada i l’alçada de les cases. Hi ha ciutats molt grans respecte la persona. L’escala és molt important. També hi ha ciutats més planes, més amples, menys acollidores. Hi ha ciutats del món que són extraordinàries, com Nova York, París o Venècia; però després hi ha ciutats més petites en què realment també s’hi viu molt bé i la relació de poder amb el territori penso que és més harmònica.
