Carla Simón: Els presseguers ara són universals 

A principis de maig, en el primer cap de setmana a la cartellera,  Alcarràs ha estat la pel·lícula més vista a Catalunya i la millor estrena d’un llargmetratge espanyol de tot el 2022. A cavall de l’onada del triomf a la Berlinale, la pel·lícula de Carla Simón va omplir sales de tot el país i, fins i tot, va propiciar que en reobrissin algunes que portaven anys tancades. Ni la pagesia, ni el cinema, ni la llengua catalana passen pel seu millor moment (del cinema en català no cal ni dir-ho…). Carla Simón ha aconseguit que el públic faci cues per veure Alcarràs.

Aquesta directora va néixer a Barcelona quan faltaven dos dies perquè s’acabés el 1986. Quan tenia sis anys, va marxar a Les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa, on va criar-se amb uns tiets després que els seus pares morissin de sida. Fins que va ser adolescent no va saber de què havien mort els seus pares. Sovint ha explicat que té una família molt extensa. Uns altres tiets cultiven presseguers a Alcarràs i, de petita, ella hi anava a passar els estius. Simón no fa cinema autobiogràfic però la seva biografia i les seves pel·lícules tenen una melodia similar.

De tiets a tiets, d’Estiu 1993 a Alcarràs. A la seva opera prima, a Estiu 1993, narrava la història d’una nena que deixa Barcelona i se’n va a viure amb els tiets després de la mort de la mare. A Alcarràs retrata una família de pagesos que viu amb incertesa la crisi en el món de l’agricultura, un ecosistema amenaçat i la voracitat de les grans empreses. 

La seva carrera professional va començar amb els estudis de Comunicació Audiovisual a la UAB per, més endavant, marxar a la Universitat de Califòrnia i a la London Film School, on va rodar els seus primers curtmetratges. De mica en mica, ha anat cuinant una obra amb ingredients com les relacions familiars, els dols personals, col·lectius, el costumisme o els intèrprets no professionals. 

A la Berlinale es va convertir en la primera cineasta catalana en guanyar l’Os d’Or, element que ha catapultat a Simón. Des d’aleshores s’ha convertit en una de les directores més destacades d’una generació de joves cineastes catalanes, les quals han marcat terreny en un sector històricament molt masculí.

Amb Alcarràs, ha aconseguit que el retrat d’un món que s’acaba, ubicat en un poble de menys de deu mil habitants, sigui admirat a milers de quilòmetres dels presseguers del Segrià. Allò més local també pot ser indiscutiblement universal. 

I l’èxit global també té una vessant local: la pel·lícula ha estat una injecció d’orgull per al Baix Segre, que s’ha bolcat amb l’obra que ha portat l’accent de Ponent arreu del món. L’estrena a Lleida emulava les de Hollywood, amb la catifa vermella, compartint protagonisme amb caixes de fruita i productes lleidatans. Ara Alcarràs fins i tot vol dedicar una plaça a Carla Simón i fer-la filla predilecta del poble.

Des del triomf a la Berlinale, a Simón no se li ha esborrat el somriure de la cara. La rialla inalterable en cada aparició pública contrasta, en canvi, amb una panxa que ha anat creixent, entrevista rere entrevista, a mesura que avançava l’embaràs. I ja hi ha una altra criatura a punt de sortir: ja té enllestit el guió del tercer llargmetratge, del qual només ha avançat que girarà, inevitablement, a voltant de la memòria familiar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.