A la Grècia clàssica, en els seus inicis, el poder polític democràtic se centralitzava en cadascuna de les polis, tenint cadascuna el seu poder representatiu. El concepte d’Estat naixia a partir d’Alexandre el Gran, un rei estranger (procedia de Macedònia), que traslladà la capital al nord d’Egipte, la històrica Alexandria, per sotmetre l’imperi a un únic ordre. Tzvetan Todorov, pensador i premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials, en un article a La Vanguardia del 2012, deia: “Però avui anem cap a un altre extrem: la desaparició de l’Estat per donar tot el poder a un grup d’individus que són els que decideixen als mercats, fins al punt que tots els estats, encara anomenats democràtics, es posen al seu servei”.
Aquesta frase m’evocà la idea filosòfica del poder entre la dicotomia fort i dèbil: sobre la dialèctica de l’autoconsciència en Hegel; la consciència és forta perquè s’aguanta sobre quelcom que ofereix resistència, perquè si no fos així, es debilitaria. La història es produeix en termes de contraposició, on el fort i el dèbil canvien les seves posicions.
Segons Karl Marx, tal com ve a explicar en el seu Manifest Comunista, el creixement desmesurat de la burgesia amb els seus instruments explotadors, aconsegueix debilitar-se a ella mateixa per l’augment del poder organitzatiu i de la reacció del proletariat. La formació accelerada de la burgesia, desposseïdora de tota organització tradicional, i per la qual els diners passen a ser l’element d’un règim més directe d’explotació, crea el sistema capitalista actual on els governs perden el control sobre les macroempreses i supercorporacions dins el sistema de llibertat de mercats. Tzvetan ens diu que Edmund Burke ens deixà clar a Reflexions sobre la Revolució Francesa, que la llibertat sense límits dels uns és la submissió dels altres, tal com sembla que està passant actualment.
Amb això, m’adono que el Manifest Comunista de Marx encara té vigència a hores d’ara. En concret, el capítol ‘Burgesos i Proletaris’, que acaba explicant com l’obrer en lloc de prosperar amb el progrés de la indústria, decau i empitjora per sota el nivell de la seva pròpia classe. La burgesia, incapaç d’evitar la decadència de l’obrer per la seva força explotadora i incapaç de garantir la seva existència dins el seu propi sistema, acaba mantenint-los i es debilita, arribant a crear la seva pròpia mort, amb el triomf inevitable del proletariat.
Trobem aquí, la inversió de poder entre el dèbil i el fort i la creació d’història. Caldria veure si aquest excés de llibertat només per a uns quants, avui en dia, tindrà un fre inevitable per algun sector de la societat actual, però la diferència amb el final d’aquest capítol del Manifest, és que en l’actualitat perviu el sistema del Benestar creat per la Unió Europea que fa que les petites revolucions no siguin profundes i L’art de la mentida política de Jonathan Swift continuï essent actual amb les perversions polítiques d’avui.
Perquè els clàssics ens venen a dir que les coses no canvien tant, que hi ha una tendència a vetllar pel poder i el control, i les persones dels nous temps si en són conscients i tenen voluntat de bé, poden ajudar a equilibrar la tendència i avançar cap a un futur més igualitari i vertaderament democràtic.
