Canvi climàtic i prudència

És evident que el canvi climàtic necessita respostes efectives per disminuir l’escalfament global. Més enllà d’un principi de prudència general, que hauria aconsellat adoptar mesures molt abans, l’emergència climàtica és una realitat i està a l’agenda política de les principals democràcies occidentals. El nivell d’escalfament global  demana mesures específiques per frenar una tendència catastròfica. Els experts distingeixen tres tipus de polítiques per lluitar contra el canvi climàtic: les polítiques d’adaptació, les de mitigació i les de geoenginyeria. Hi ha consens, però, en assenyalar que la prioritat indiscutible han de ser les polítiques de mitigació, les polítiques orientades a la reducció de les emissions de gasos contaminants. L’objectiu, de fet, és molt tangible: contenir l’escalfament i que aquest no sobrepassi l’1,5 graus. O almenys mirar de garantir que en cap cas s’arribi als 2 graus.       

Arribats a aquest punt, hi ha diferents preguntes que podem plantejar. La primera seria perquè no hem actuat d’acord amb el principi de prudència. Davant crisis i transformacions que poden tenir costos futurs molt elevats, allò racional és ser aversos al risc i actuar amb antelació. No hem actuat així i hem deixat que la tendència creixent a l’escalfament –que fa anys que tenim documentada– no s’aturés. Per què no hem actuat d’acord amb el principi de prudència? Una primera  explicació podria ser que l’escepticisme inicial respecte el canvi climàtic va ser massa important. Tot i això, quan els experts han arribat a consensos molt més amplis hem continuat sense fer-los cas. Una segona explicació podria ser que no acabem d’interioritzar aquestes conseqüències futures.

En general, les persones tendim al comportament miop. És a dir, no sempre internalitzem els costos futurs de les nostres accions d’avui. Potser perquè descomptem el futur o perquè atorguem menys valor a allò que és incert. Sigui com sigui, una de les paradoxes amb el canvi climàtic és perquè avui continuem mirant a una altra banda quan les campanyes d’alerta dels científics i experts són ja molt clares i massives. No és casual que siguin els joves els qui avui encapçalin les campanyes pel clima. Són els qui tenen més futur per endavant. 

Una tercera explicació, potser encara més plausible, és que les campanyes d’alerta dels experts no funcionen perquè en realitat les polítiques de mitigació de l’escalfament són molt costoses. Desenganyem-nos, les polítiques de mitigació demanen uns canvis d’hàbits, de comportaments, de despeses familiars i de rutines que van molt més enllà del clàssic “reduir, reciclar i reutilitzar”. No només això sinó que sovint es dona una paradoxa tràgica: aquells que necessitaríem que més fessin per reduir les emissions són també aquells a qui els és més costós actuar. Mentre que sovint els qui més fan són els qui els és menys difícil actuar i prevenir. Ras i curt, els costos estan molt mal distribuïts. Això no és una crítica –les campanyes són admirables–, però la raó per la qual les campanyes d’informació i presa de consciència són menys efectives del que esperaríem podrien ser els costos asimètricament distribuïts d’actuar avui.

Si aquest és el cas aleshores s’han d’afrontar els costos i dilemes de combatre l’escalfament global. A Canadà, per exemple, estan iniciant iniciatives en petites i mitjanes empreses comparteixen informació sobre les mesures que posen en pràctica en el seu dia a dia per reduir les emissions. No són campanyes d’alerta, els objectius no són de màxims, sinó que simplement les empreses comparteixen informació. Una vegada superada l’etapa en què hauríem d’haver aplicat el principi de prudència, potser ja no és tant el moment de les campanyes i alertes sinó el moment de la comprensió  (fins i tot la compensació, si és convenient) dels costos efectius de les polítiques de mitigació. La comprensió i quantificació d’aquests costos serà el que ens permetrà aturar la miopia i l’escalfament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *