Cultura de la cancel·lació és un terme que es va començar a fer servir pels volts del 2015 per explicar la conducta de condemnar a l’ostracisme persones públiques i empreses per haver manifestat o fet alguna cosa que es considera socialment ofensiva, sense que la manifestació o la conducta impliquin, ni de bon tros, cap delicte. Estem parlant d’un fenomen social que s’ha estès ràpidament amb l’evolució de les xarxes socials. I si bé al principi tant els cancel·ladors com els cancel·lats eren persones públiques o grans entitats, amb l’expansió de les xarxes socials, tant els cancel·ladors com els cancel·lats poden ser gent anònima.
Ara per ara, entenem per cultura de la cancel·lació el fet de retirar el suport a algú que ha expressat una opinió, sigui verbalment, sigui per la seva conducta, que no és del gust de la majoria. Estem parlant d’una desconfirmació. Paul Watslawik, pare de la Teoria de la Comunicació Humana, explicava que les persones ens definim no només pel que creiem, sinó també pel que podem aportar als altres, i pel que els altres ens poden aportar. Això és el que s’anomena la confirmació del self. Fins aquí, tot funciona bé. El problema apareix quan apareixen disfuncionalitats en la comunicació a causa de la intolerància a la diferència.
S’han descrit quatre patologies de la comunicació sustentades en la intolerància a la diferència:
El rebuig: Actitud de menyspreu envers l’altre. No és tan greu com sembla, ja que almenys el rebutjat s’ho pot prendre de manera constructiva, ja que sap el que passa i té la possibilitat de rebatre-ho o esmenar-ho.
La desvalorització: Fa referència a reduir el valor de l’altre. Pot incidir en l’autoestima del desvaloritzat, o bé pot esdevenir un element que augmenti la seva autoexigència. Molts pares desvaloritzen els seus fills per motivar-los a exigir-se més. No és una bona tècnica, perquè el fill no és un ruc amb un pal del qual penja una pastanaga que no podrà aconseguir mai, i l’efecte buscat es pot girar en contra de la relació entre tots dos perquè el desvaloritzat arriba a percebre que, faci el que faci, no serà mai reconegut. I això genera rebuig.
La desqualificació: Serveix per invalidar completament l’altre. Amb la desqualificació s’invalida sistemàticament el que l’altre digui o faci. Heu sentit mai que hi ha persones a qui, per molt que us hi esforceu en aconseguir-ho, no satisfareu mai? Doncs aquestes persones són desqualificadores de mena.
La desconfirmació: És la forma més patològica de comunicar-se i relacionar-se. És el que els castellans popularment anomenen ningunear. És la indiferència portada a l’extrem, convertir l’altre en ningú. La cancel·lació no és res més que el nom modern de la desconfirmació. D’aquesta manera, la persona cancel·lada veu que han atemptat contra la seva identitat. Atemptar contra la dignitat de les persones és una de les formes de violència més greus.
No és un fenomen nou
Sembla que la cultura de la cancel·lació sigui un fenomen nou, i vinculat a les xarxes socials, però en realitat no és així. La cultura de la cancel·lació ha existit sempre. El que és nou és el creixement exponencial i la visibilitat que les xarxes socials donen als individus anònims, i que els mitjans de comunicació donen als personatges amb poder, com els polítics, que és una població extraordinàriament cancel·ladora.
Lamento ser tan pessimista, però el pitjor de tot és que molts joves veuen en la cultura de la cancel·lació una oportunitat per créixer, o bé practicant assetjament a l’aula, o bé per aconseguir un grapat de seguidors als seus perfils de xarxes socials. Les persones que ostenten poder busquen augmentar-lo, aniquilant l’oponent, en lloc de rebatre’l amb arguments.
El rebuig d’allò que ens és aliè
Així doncs, no estem parlant de cap fenomen psicosocial nou. Des de sempre, l’ésser humà ha rebutjat el que li resulta aliè o diferent. La diferència no s’accepta des de l’inici de la civilització, però hi ha diverses maneres de gestionar-la. La persona cancel·ladora necessita satisfer les seves necessitats de conducta gregària, i sentir-se connectat amb la majoria per preservar la seva identitat, els seus valors, però ho fa negant l’existència del cancel·lat.
La base psicològica que sustenta aquest fenomen és la dissonància cognitiva, que és una conducta del cervell que fa que tot el que va en contra dels nostres valors, costums, creences o comportaments ens generi rebuig. El cervell necessita tenir la conducta en ordre, i tot el que amenaça aquest ordre ens genera rebuig. A partir d’aquí, podem ignorar el rebuig, que és el mateix que acceptar la diversitat, o bé podem combatre’l. Quan es combat aferrissadament per intentar destruir qui percebem com a diferent, és quan parlem d’una conducta social de cancel·lació.
Tant el cancel·lador com el cancel·lat tenen un problema, i dels grossos. El primer té un problema greu de relació amb els altres. El segon afronta les conseqüències de l’aïllament social i la solitud quan se sent injustament condemnat sense cap possibilitat de defensar-se.
Aquest fenomen d’intolerància extrema, ara més visible que mai gràcies a l’acció de les xarxes socials, atempta directament contra la diferència, la democràcia, la llibertat d’expressió. De fet, és un símptoma una societat greument malalta.
Qualsevol símptoma té una funció. Quines poden ser les motivacions del cancel·lador? Qualsevol conducta que es du a terme és amb la intenció d’obtenir-ne un benefici emocional. En aquest cas, hi pot haver una necessitat de satisfer necessitats narcisistes, d’obtenir protagonisme, d’aconseguir un lideratge a les xarxes socials i, d’aquesta manera, la funció del símptoma és emmascarar una gran debilitat emocional. Quan la identitat individual del cancel·lador no es percep com a gaire valuosa, aquest intenta sentir-se fort generant una identitat col·lectiva, sovint al darrere de l’anonimat de les xarxes socials. El cancel·lador no té ni tan sols el valor d’afrontar la seva fragilitat, de manera que busca un terreny de joc virtual on sentir una fortalesa construïda en la foscor, sense prendre riscos i sense escrúpols a l’hora de destruir la identitat d’altres persones.
El cost de “ser cancel·lat”
Ser una persona cancel·lada té conseqüències psicològiques importants: ha d’afrontar la pèrdua del seu valor o prestigi independentment de quina hagi estat la seva trajectòria vital. Se la cancel·la per qualsevol cosa, encara que sigui una declaració de fa dècades, i difosa ara fora de context. També perd la popularitat o el prestigi que havia guanyat, i el suport públic que tenia. No hi pot fer res: ni explicar-se, ni rectificar, ni esmenar un possible error, ni demanar perdó. Tot plegat, un sentiment d’injustícia moral, impotència, i un dol difícil d’elaborar.
Si bé és gravíssim que aquest fenomen es doni en les relacions i la comunicació entre els ciutadans, encara ho és més quan ho veiem en els representants públics, que haurien d’esdevenir un exemple saludable de relacionar-se i comunicar-se. Com a psicòleg, no puc veure una altra versió que la de l’ésser humà, i no em correspon posicionar-me en cap ideologia, ni jutjar ningú, però ens envolten tants personatges públics cancel·lats, que puc donar un parell d’exemples d’éssers humans cancel·lats que segur que no tenen res més en comú que el fet d’haver-ho estat: un d’ells és l’únic “expresident” de la Generalitat de la història (recordem que tots els presidents que ja no exerceixen el càrrec preserven protocol·làriament aquesta distinció, excepte un, i això és una manera de cancel·lar), l’altre és un ésser humà resident a Abu Dhabi, cancel·lat pel seu propi fill (no podia tenir pitjor cancel·lador, tot i que ell també va cancel·lar el seu propi pare). I entremig d’aquests dos, en podem trobar centenars. I per cada centenar de cancel·lats, podem trobar milers de cancel·ladors, que són els realment patològics.
Enric Soler és psicòleg relacional per la UOC i professor del màster en Psicologia de la Salut i Qualitat de Vida de la UAB
