Aquesta pedagoga fa una crida a tenir en compte el valor de la il·lusió en l’educació com a factor d’esperança i de compromís. I es pregunta com aquesta es pot mantenir viva en temps de crisi.
La il·lusió és un ingredient imprescindible per educar. No tenir en compte l’embolcall emocional del sistema educatiu, dintre del qual es troba de forma preferent la il•lusió, porta a fer plantejaments de millora que sovint són paper mullat, clarament elitistes, que no serveixen per millorar l’educació de tots i totes.
Curiós… la primera accepció de la paraula il·lusió és “Error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença. Una il•lusió òptica.” M’ha semblat si més no curiós que l’accepció de la qual vull parlar jo en aquest article no arribi fins a la quarta posició, precedida de la negativa del mateix significat. Jo vull parlar de l’” Engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa”, que tot i ser la darrera, penso que és un element indispensable per parlar d’educació, de progrés, de ciència… fins i tot de vida.
Us confessaré que no sé quin ordre es fa servir per posar les diferents accepcions en un diccionari. El d’ús? El d’importància? No atanso a veure quin és el criteri seguit, alguns ja els he descartat,… ¿o no hi ha criteri explícit i tot es tracta delsvalors ideològics conscients o inconscients del compilador o compiladora?
Hi ha paraules que es posen de moda en alguns moments i, com qui no vol la cosa, sembla que es fan imprescindibles per definir la realitat, i penso que d’alguna manera també la condicionen. Socialment, segur que ara, a dalt de tot del rànquing hi trobem la paraula crisi, i en el ram de l’educació fracàs.
Parlar de fracàs escolar és estar a la moda, ser seriosa; i de forma automàtica et col·loca en una bona posició per semblar una entesa en la matèria. Si a més hi poses un embolcall una mica messiànic, pots arribar a semblar una veritable patum. És una paraula-concepte que t’obre portes, que et fa guanyar punts, de què agrada parlar-ne; encara que en fer-ho sigui quasi obligat acompanyar-la amb una cara d’enuig, de gravetat… que no correspon al plaer que alguns i algunes sembla que experimenten en les malèfiques tertúlies quan en fan la paraula líder. Dic malèfiques perquè, en general -sempre hi ha honorables excepcions, és clar- fan poc favor a la comunitat, per la quantitat d’agosarats i agosarades que opinen de tot sense cap escrúpol i la més mínima concepció ètica de valorar la repercussió que pot tenir el que diuen en fer-ho en un mitjà de comunicació de masses.
L’opinió que han anat creant ha estat que l’escola del nostre país és nefasta perquè el fracàs escolar és dels més alts d’Europa. Aquesta opinió es basa en estudis no massa fiables, des del meu punt de vista, per incomplerts, perquè obvienl’anàlisi seriosa dels condicionants socials que provoquen, en molts casos, aquest fracàs i, sobretot, perquè només tenen en compte els resultats quantitatius.
Per contra, hi ha altres paraules que s’utilitzen menys, que s’escampen menys i que sovint estan devaluades. Aquí penso que hi podríem encabir la paraula il•lusió en la seva accepció quarta; però també n’hi hauria moltes d’altres com compromís social, voluntat de servei…i fins i tot estimar, estimar la professió, estimar els nens i les nenes, treballar perquè aprenguin a ser feliços, a ser bones persones…
Sembla que parlar d’aquestes coses, de creure en aquestes coses, sovint et faci semblar una mica il·lusa, poc consistent, poc rigorosa i poc professional. Aquestes paraules són molt menys protagonistes de tertúlies i tertulians. Aquest fenomen que fa que paraules que mostren actituds compromeses amb la millora social, -a les quals la humanitat els deu tant- ara no siguin del tot ben vistes en alguns cercles professionals. És curiós,per no dir-ho d’altra manera, que per fer una anàlisi de l’educació actual sovint només es facin servir resultats quantitatius (més negatius o més positius depenent de la font), com si el sistema educatiu d’aquest país hagués de ser només una màquina de fer alumnes “excel•lents” i no de fer-los persones excel·lents.
L’objectiu principal déu ser fer persones, oi? Per què, doncs, en la majoria d’anàlisis més divulgades tots els valors que abans esmentava són “efectes col•laterals” que només se suposen? Ningú no s’atreveix a negar la importància que tenen per fer un món millor, però…, ai renoi!, quan s’ha de buscar la manera de millorar el sistema educatiu, mai no es tenen en compte. Quins interessos hi ha al darrere? Aquí vull trencar una llança pels reptes positius, reptes que es puguin convertir en projectes, ben plantejats, rigorosos, que ens permetin avançar de forma real pel bé de tots i totes, que ens facin millorar el món a través de l’educació.
La importància de la il•lusió com a ingredient indispensable en l’educació i la forma de recuperar-la en podria ser un de molt útil. Segons el meu punt de vista, molt més que alguns plantejaments institucionals, clarament mercantilistes, que només es basen en els resultats acadèmics immediats o a mitjà termini i que menystenen estudis i investigacions que parlen de resultats socials més en profunditat. Les emocions són un motor que si som capaços de posar en funcionament de manera correcta, tenint l’ètica i el compromís social com a timó, poden tenir una força transformadora molt valuosa.
Per què això no es té en compte? Per què no es fan propostes que tinguin encompte la il•lusió dels professionals de l’educació i que aportin elements per potenciar-la ? Per què? ¿Es pot mantenir la il•lusió, des d’un punt de vista professional, en l’actual “crisi del sistema”, estant sotmesos i sotmeses a les “retallades”, als canvis constants i sobtats de legislació, a les malèfiques tertúlies creadores d’opinions negatives i desmobilitzadores ..? És possible tenir il·lusió avui dia?
La resposta, per mi, és ben clara. Sí, sí que és possible, és difícil però és possible. Sobretot si partim de mestres amb una profunda concepció ètica de la seva feina, que estan compromesos i compromeses amb la seva “tribu” i lluiten per mantenir la qualitat de les nostres escoles, que encara pensen que formen part d’un encàrrec social de millorar el món i que malden per fer-lo possible.
És possible, sí, però sobretot cal, és imprescindible per fer possible la superació d’aquest fracàs, del qual es parla tant, en clau d’equitat. El fracàs escolar em preocupa, i molt, però no comparteixo les fórmules institucionals per combatre’l ni, com he dit abans, l’anàlisi prèvia. De debò algú creu que més hores de matemàtiques a l’ESO, per exemple, arreglaran els baixos resultats quantitatius en aquesta matèria? De debò algú que ha reflexionat sense prejudicis s’ho creu? És veritat que el foc a voltes es combat amb foc, però la major part de vegades és millor fer-ho amb aigua o, molt millor, prevenir-lo. És urgent que es potenciï aquest perfil de professionals i que se’ls deixi sembrar il·lusió per recollir èxit. L’èxit que vol dir aconseguir persones íntegres, amb un gran desig per aprendre, que treballen amb il•lusió de forma incansable per un món més just i solidari. La il•lusió genera il•lusió, s’encomana. Cal deixar sembrar il•lusió a les escoles, potenciant projectes que treballin per l’equitat, per la inclusió i que compensin socialment; en comptes de convertir-les en una carrera d’obstacles, una terra erma plenes de fracàs. Aquest és el veritable repte i aquest serà el veritable èxit!
