Vivim en un món on la paraula “pau” ha estat moltes vegades segrestada, manipulada i utilitzada com a bandera d’imperis, règims i estructures de poder que, paradoxalment, s’han bastit sobre la violència. Al llarg de la història, s’han proclamat paus que, lluny de representar la concòrdia entre els pobles, han estat resultat d’una dominació militar, d’una conquesta o d’un genocidi dissimulat. Davant d’aquesta realitat, Nadal ens proposa una altra manera d’entendre la pau: una pau humana, fràgil i senzilla, que neix en una establia i que es fonamenta en el respecte, l’amor i la democràcia.
La pau alexandrina, aquella que sorgí amb l’expansió de l’imperi d’Alexandre el Gran, va ser una pau guanyada a sang i foc. Alexandre, malgrat la seva fama de gran estrateg i d’intel·lectual hel·lenitzador, va fonamentar el seu domini sobre la destrucció de pobles sencers. La pau que oferia era, en realitat, la submissió a la seva cultura i al seu exèrcit.
La pau Augusta, més tard, s’inscriu dins del projecte de Roma: l’anomenada Pax romana, fruit de l’estabilitat imposada per l’Imperi després de dècades de guerres civils. Però aquesta pau, tan enaltida pels historiadors romans, era el resultat d’un estat policial, de crucifixions públiques, d’esclavatge massiu i de l’anul·lació de qualsevol dissidència. Era una pau de ciment i por, de carreteres per a les legions i de silenci forçat per a les veus opositores.
També la Pau Constantina, que en principi havia de ser una extensió del missatge de Jesús de Natzaret, va caure sovint en la temptació del poder. Des de l’edat mitjana fins a les croades i la inquisició, l’Església institucional va contribuir a imposar una Pau cristiana que, lluny de l’amor evangèlic, es va fonamentar en la repressió, la cremada d’heretges i la colonització espiritual i cultural de pobles sencers. En nom d’un déu d’amor es van cometre actes d’inhumanitat extrema.
Aquesta pau imposada —sigui amb espases, creus o tractats— és una pau que neix de la por i del control. És una pau de cementiris. I encara avui, molts discursos polítics parlen de “pau” mentre mantenen estructures injustes, sistemes econòmics que exploten milions de persones i fronteres que condemnen a la mort tants éssers humans.
Però Nadal ens parla d’una altra pau. D’una pau radicalment diferent: Una altra mirada integral.
Quan diem Pau nadalenca o humana, no parlem d’un armistici temporal ni d’un silenci entre bombes. Parlem d’una pau interior i col·lectiva que neix d’una actitud vital: la del respecte a l’altre, la de l’amor actiu i la de la justícia. Jesús, el nadó que neix en un estable, o el nadó que tothom té i és, no porta una espasa ni dirigeix cap legió. No ve a conquerir imperis, sinó a tocar cors. No imposa res: convida. No castiga: perdona. No divideix: uneix.
La Pau nadalenca no és una pau imposada, sinó una pau dialogada. No és uniformitat, sinó diversitat reconciliada. No és silenci, sinó paraula compartida. Aquesta pau només pot arrelar si es fonamenta en una veritable democràcia: no en la seva caricatura formal, sinó en una democràcia viscuda, on cada persona és escoltada, valorada i respectada. És una pau que necessita justícia social, igualtat real i drets per a tothom.
És per això que la pau nadalenca és revolucionària. Perquè desafia lògiques de poder, d’exclusió i de violència. És una pau que comença en el cor, però que ha d’estendre’s als sistemes socials, polítics i econòmics. És una crida a substituir el domini per la convivència, la força per l’empatia, la imposició per l’escolta.
Pot semblar utòpic, però Nadal ens recorda que el que és fràgil pot ser immens. Que un infant pot desmuntar un imperi. Que una establia pot ser més poderosa que un palau. Que l’amor pot més que la por. Que una llum petita pot il·luminar una nit sencera.
Així doncs, celebrem Nadal no únicament com una pausa estètica entre consums i calendaris, sinó principalment com una oportunitat per revisar quin tipus de pau estem promovent en la nostra vida personal, familiar i col·lectiva. Apostem per la pau que no mata, que no empresona, que no exclou. Apostem per la pau que estima, que dialoga, que acull.
La pau nadalenca no és la fi d’una guerra, sinó el principi d’una humanitat nova. I recordem uns pensaments:
El taoista: “El mestre no lluita, i per això ningú no pot vèncer-lo. Ell no imposa, i per això el món l’escolta.”
L’evangèlic: “Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus.”
L’Alcorà: “Déu us crida a la casa de la pau, i guia qui vol cap al camí recte.”
Un secular d’Albert Einstein: “La pau no pot ser mantinguda per la força, només pot ser aconseguida per la comprensió.”
Joan Maragall: “L’única força és l’amor; tota altra força és violència.”
Bon Nadal amb Pau humana.
