L’any 1980, en una històrica reunió coordinada per l’anomenat Gabinet de la Consciència, l’exprimer ministre Ian Smith, el fill del qual formava part d’aquest grup, i Robert Mugabe, líder de la Unió Nacional Africana de Zimbabwe (ZANU-PF), van evitar una guerra.
La trobada era tensa. No podia ser de cap altra manera. La por de l’esclat d’una nova guerra es respirava a l’aire. La recent victòria de l’africà Robert Mugabe a la presidència de Rhodèsia –així s’anomenava encara el 1980 l’actual Zimbabwe–, feia preveure una més que segura reacció de l’exèrcit blanc en forma de cop d’estat. De fet, solament el fet que tingués lloc aquella reunió privada després de tants anys de conflicte i odi racial, ja era un autèntic miracle. L’artífex del conclave havia estat l’anomenat Gabinet de Consciència.
En un costat de la taula hi havia Ian Smith, primer ministre de Rhodèsia entre 1964 i 1979, de dretes i fervent defensor del domini blanc sobre els natius. El 1965 havia declarat unilateralment la independència de Rhodèsia respecte Gran Bretanya i havia retirat el país de la Commonwealth. A l’altra banda de la taula, hi havia Mugabe, un fill de fuster convertit en cap de la Unió Nacional Africana de Zimbabwe (ZANU) gràcies a la seva educació –llicenciat en Lletres a la Universitat de Hort de Sudàfrica (1951) i en economia a la Universitat de Londres–; als seus grans dots de lideratge i al coratge mostrat durant la lluita de guerrilles contra el règim de l’apartheid instaurat al país després de la independència.
Tenint en compte l’aversió acumulada a Rhodèsia els darrers decennis entre blancs i negres, les apostes per aquestes trobada no eren pas a favor d’una entesa. La Guerra Civil havia començat el 1964, just després de la declaració de la independència i la conseqüent creació d’un govern per part de la minoria blanca. L’executiu de Smith havia hagut de front a la desobediència de grups guerrillers africans d’esquerres, els dos més destacats l’Exèrcit d’Alliberament Nacional Africana de Zimbabwe (ZANLA) i l’Exèrcit Revolucionari Popular de Zimbabwe (ZIPRA). Entre 1964 i 1979, el país s’havia convertit en un autèntic camp de batalla. Malgrat els rebels només eren vint mil combatents s’havien acabat imposant a un govern que disposava de cinc mil membres de les forces àrees, deu mil membres de l’exèrcit, 35.000 reservistes, mil cinc-centes tropes sud-africanes i milers de mercenaris arribats de diferents països amb interessos a la zona (1.600 de Sud-àfrica, 1.800 de França, 1.050 d’Alemanya Occidental, 800 d’Israel i 2.800 de Portugal). S’estima que el balanç de morts d’aquest conflicte havia estat de trenta mil víctimes mortals, la majoria insurgents i civils. No era estrany, doncs, que després d’anys d’un conflicte sagnant i brutal, el 1980 Rhodèsia fos en aquell moment un país completament devastat.
Amb les armes encara calentes, la victòria del líder nacionalista africà Mugabe a les primeres eleccions del país des del final de minoria blanca celebrades del 27 al 29 de febrer de 1980 va ser aclaparadora. La Unió Nacional Africana de Zimbabwe (ZANU-PF) va guanyar 57 dels 80 seients designats als negres, majoria suficient per convertir-lo en el primer president negre del país. Aleshores la minoria blanca encara es reservava una quota del vint per cent de la cambra. Els blancs, però, malgrat ser minoria i tenint en compte els resultats, acceptarien que els negres s’apoderessin del govern? Tot feia pensar que no. Per això era urgent convocar una reunió privada dels dos màxims dirigents. Però qui podia aconseguir fer-los seure a la mateixa taula?
El fill: Alec Smith
La peça clau de la trobada va ser Alec Smith (1949-2006). Sí, el fill del líder de l’apartheid. Alec va viure fins als catorze anys en una granja de 21.500 acres situada a la ciutat de Selukwe, amb una població de vuit mil negres i cinc-cents blancs, fins que el seu pare, Ian Smith, es va convertir en primer ministre de Rhodèsia. El 1970 va començar a estudiar a la Universitat de Sudàfrica i allà es va endinsar en el món de les drogues. Va demanar un passaport britànic i va criticar públicament la política racial aplicada pel seu pare. El 1971, en tornar d’unes vacances a Moçambic, les autoritats sud-africanes el van detenir per possessió de LSD i amfetamines, el van declarar culpable de tràfic de drogues i va ser condemnat a presó. Finalment, el 1972 va tornar a casa. Va ser aleshores quan va assegurar haver sentit la crida de Déu. Va alliberar-se del seu passat de llibertinatge, es va fer amic de diversos líders africans, va començar a lluitar contra la discriminació racial i va integrar al Christian Moral Rearmament (MRA), un moviment que busca la reforma social a través de la reforma personal i, amb aquesta finalitat, promou les relacions entre persones en situacions de conflicte. El 1976 va ser cridat a files, però va fugir a Londres per evitar lluitar. Quan el desembre de 1979 va tornar a Rhodèsia la comunitat blanca el va considerar un traïdor. En les reunions multiracionals del MRA va conèixer el reverend africà Arthur Kanodereka i els dos homes va iniciar un cicle de xerrades pel país demostrant que un canvi d’actitud era possible.
Al març de 1980, davant la possible re-presa de la guerra, el MRA es mobilitza i crea un Gabinet de Consciència format per blancs i negres. Joram Kucherera, un alt funcionari, utilitza contactes dins del ZANU-PF de Mugabe, per acostar-se al president, mentre Alec Smith convenç al seu pare. La nit del 3 al 4 de març, Smith visita la casa de Mugabe, que només està acompanyat de Kucherera. La reunió dura diverses hores, però, al final s’arriba a un acord. Smith accepta els resultats de les eleccions i Mugabe la participació blanca al govern i a l’administració. L’endemà ambdós pronuncien discursos conciliadors, en el cas d’Smith convida els blancs a quedar-se al país i a donar suport a la nova nació.
