En els darrers anys, la paraula polarització ha adquirit un protagonisme que abans no tenia. D’aquest concepte se’n parla a casa nostra, però també en altres països democràtics. Sembla una tendència força generalitzada. L’equidistància ha deixat de tenir valor. Els grisos tendeixen a desaparèixer. En diversos debats (vacunes, mòbils a l’escola, Israel-Palestina, relació Catalunya-Espanya…) se’ns exigeix que ens posicionem. Blanc o negre? No hi ha possibilitat d’opcions matisades.
La psicologia social ha demostrat que, cada vegada, ens resulta més difícil acceptar idees que són alienes al nostre esquema de valors. Ens refugiem en bombolles informatives i ens relacionem cada vegada més amb persones que pensen com nosaltres. I això genera polarització. A casa nostra, segons la darrera enquesta de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) (2022), la percepció de polarització s’ha mantingut al mateix nivell que el 2020. També es continua pensant que els partits polítics i els mitjans de comunicació estan més polaritzats que la societat en general.
Sobre els temes de debat analitzats, el procés independentista encara és la qüestió que més polaritza la ciutadania de Catalunya (7,1) però augmenta la polarització en relació amb la llengua (6,1), que passa del cinquè al segon lloc. Ara bé, si ens fixem en la polarització emocional –els sentiments que percep la gent vers qui pensa de manera diferent–, predomina el respecte, seguit de la impotència, la tristesa i la por, que augmenta una mica, i baixa la confiança. Ara bé, un 68 per cent dels catalans encara aposten pel diàleg com a principal eina per parlar amb els que pensen diferent.
Mantenir aquesta diferència entre la polarització social i l’emocional és clau perquè, com recorda el filòsof holandès i consultor internacional Bart Brandsma, la polarització i el conflicte són fenòmens inseparables i, per evitar-ho, calen “comportaments mediadors” i fer valdre els grisos. És en la societat dels matisos on hi ha la riquesa, on brota la convivència.
