Si poguéssim fer una fotografia de l’estat de la segregació escolar a Catalunya, quina seria?
A Catalunya, fa cinc anys que es va aprovar el pacte contra la segregació i la situació ha millorat una miqueta respecte d’on veníem. Cinc anys enrere hi havia uns nivells de segregació molt elevats, actualment, tenim uns 400 centres segregats arreu de Catalunya.
Què vol dir que un centre es troba segregat?
Un centre segregat no representa el seu entorn. Vivim en barris que són molt heterogenis, amb gent de totes les classes socials, de totes les procedències i de tots els nivells de renda econòmica. Per tant, podem dir que als nostres carrers i places hi ha molta diversitat. Quan ens trobem que, en una població, unes famílies van al centre de la dreta, i les altres, al de l’esquerra, per alguna condició racial o econòmica concreta, hi ha segregació, que va en contra de la cohesió social.
Quins són els riscos que comporta aquesta segregació?
Hi ha risc per als infants que van a escoles desafavorides. Si tu has nascut en una família amb pocs recursos econòmics i vas a classe amb nens que viuen la teva mateixa realitat, les teves expectatives vitals queden afectades. Aprenem del mestre, però també de l’entorn. Si tot el teu entorn és d’una realitat socioeconòmica baixa, els infants no es plantejaran mai ser metges, perquè cap pare del seu entorn ho és.
L’altre gran risc que es corre és el de la fractura social. El fet que et relacionis amb infants de la teva mateixa condició fa que no tinguis amics d’altres realitats.Són riscos que no volem veure, però que d’aquí a uns anys ens trobarem de cara.
Des de la Fundació Bofill esteu impulsant la campanya “Votes aquí” per remoure la consciència de les famílies sobre la importància que té la tria del centre educatiu.
El que denunciem és que hi ha moltes famílies que tenen centres excel·lents de referència al costat de casa, que és on votaran, i que rebutgen a l’hora de fer la tria per als seus infants i es decanten per centres que estan a vint minuts en cotxe. Per què? Quin model de societat estem creant?
D’altra banda, durant les portes obertes hi ha centres que es troben que no els va a veure ningú o pràcticament ningú.
El fet que quedin algunes portes obertes desèrtiques, com comentaves, és només responsabilitat de les famílies que no aposten per certs centres o també, per exemple, d’ajuntaments o altres institucions públiques?
Aquí hi ha moltes responsabilitats compartides. Per una banda, tenim el sistema, que és com és fruit de la història d’aquest país. Anys enrere hi havia una dictadura franquista on l’escola pública era l’escola franquista i l’escola concertada, en molts moments, va ser un refugi democràtic. Això ha evolucionat en el temps i ara tenim una escola concertada en paral·lel a la pública, totes de gran qualitat i amb un professorat amb una formació excel·lent. No obstant això, encara hi ha una doble xarxa que no podem negar i, dins de l’escola pública, n’hi ha de més afavorides que d’altres.
El fet que algunes portes obertes quedin buides sí que és, en part, responsabilitat de les famílies: per què no van a visitar aquests centres? Potser l’administració no està fent prou, potser caldria posar més recursos, cert!, però també hi ha un punt de responsabilitat individual que també cal començar a posar sobre la taula.
Quins veieu que són els criteris que predominen a l’hora de triar centre, tant en positiu com en negatiu?
El que diu la recerca acadèmica és que les famílies amb menys recursos socioeconòmics, en molts casos, d’origen migrant, trien proximitat. Paradoxalment, les famílies que venen de fora confien en el sistema i entenen que l’escola que tenen davant de casa és la millor escola que poden donar als seus fills. En canvi, la família veïna amb estudis universitaris, arrelada a la societat, no confia en el sistema i prefereix triar l’escola per afinitats o projecte pedagògic encara que això suposi vint minuts d’anar i vint de tornar.
