Ara és moda -la meva àvia, quan volia arremetre contra alguna tendència novedosa que apareixia, feia servir aquesta fórmula- carregar-se el fenomen del turisme i específicament els turistes, els que venen a visitar-nos. Els que professen aquesta nova fe -alguns, de bona fe- obliden que molts d’ells (jo inclòs) quan podem i en la mesura que podem, també fem de turistes. Fem el mateix que fan els que ens venen a veure: vestir-nos còmodament, deambular pels llocs que les guies O el boca-orella ens ha dit que eren els més bonics. Per tant aquesta és una primera fal.làcia: fora turistes? Quins? Els que ens venen? Nosaltres, quan en fem? Tots? Els cridaners? Els d’alguns nacionalitat en concret?
En segon lloc, als que practiquen aquest discurs estaria bé preguntar-los d’on traurem una de cada deu pessetes que ara “produïm” a Catalunya i que provenen d’aquest sector econòmic (perquè quan venen turistes o nosaltres anem a fer de turistes bàsicament el que fem és gastar, gastar i gastar). Per què els substituirem? Recrearem el sector industrial, que a casa nostra subsisteix només (lamentablement) en algunes localitats metropolitanes molt puntuals? Amb quins diners ho farem? Exactament què ens llançarem a produir? Microxips, sí, val, però voleu dir que aconseguirem reemplear a tothom que es quedaria sense feina si retallem el fenomen turístic?
Però en tercer lloc i per mi, el més important: no és una gran conquesta que poguem anar de viatge, a fer turisme, allà on vulguem, i de forma recíproca que puguin venir a visitar-nos, a conèixer el nostre país, les nostres ciutats, les nostres platges, les nostres festes? Les vacances i els viatges poden ser esgotadors, evidentment, però si la cosa surt més O menys bé poden ser uns dies fantàstics per estar amb les nostres famílies i descobrir altres mons, altres formes de viure. I així, ni que sigui una mica, obrir el nostre cap ple de pardals. Que no ho sabem, el que ha aconseguit que no només els aristòcrates i els burgesos puguin anar a fer turisme sinó també les classes treballadores? Sabem el pas de gegant en democràcia social, diguem-ne, que això suposa? Qui sóc jo per dir-li a una dona de fer feines que no ha anat mai a París i per la qual fotografiar-se sota la torre Eiffel és el somni de fa anys, la plasmació d’una altra manera d’entendre l’ascensor social, que col.lapsarà la ciutat i que més val que se n’anà tingui perquè els parisencs ja n’estan farts de turisme?
Posar límits al turisme, sobretot en illes massificades com les Balears, sí. Vigilar que els preus dels apartaments de vacances no provoquin un encariment brutal dels pisos dels voltants la resta de l’any, sí. Intentar que cada cop ens desplacem de formes més sostenibles i sense perjudicar el medi ambient, sí. Però deixem de tocar el bombo: poder fer el turista és una gran conquesta i si en volem fer hem d’acceptar que altres vinguin a fer-ne a casa nostra i aguantar-ne una mica les “externalitats negatives”, que en diuen els economistes.
Per això us dic als que ens visiteu: benvinguts, turistes!
