Al jove Bashar al-Assad no li interessava la política. O, almenys, això és el que es deia quan el tercer fill del dictador sirià Hafez al-Assad era només un més de la família que governava el país, sense aspiracions de poder i centrat en els estudis. Per a Bashar hi havia un altre camí marcat. Va estudiar Medicina a la Universitat de Damasc i es va especialitzar en Oftalmologia. Després, va marxar a Londres, on vivia amb un altre cognom i treballava al Western Eye Hospital, dedicant-se al tractament del glaucoma. Al Regne Unit era completament anònim i ningú relacionava aquell jove alt, de cara allargada i que ja portava el seu característic bigotet, amb la família que dominava Síria. A Londres, va començar a sortir amb Asma Fawaz al-Akhras, una jove anglesa filla d’una família siriana que havia emigrat des d’Homs, amb qui es coneixien des de petits. Tots dos, un oftalmòleg i una llicenciada en Informàtica que treballava a la banca, eren una típica parella de professionals liberals. Però, aleshores, la vida de Bashar va fer un tomb.
El gener de l’any 1994, el seu germà Bassel, nomenat successor, va morir en un accident de cotxe. De sobte, el fill cabaler, que encara no havia arribat a la trentena, va haver de deixar la vida a Londres i tornar a casa per preparar-se per ser l’hereu de la presidència de Síria. El jove oftalmòleg tenia els ulls de tot un país a sobre.
Amb una transició a l’horitzó, la joventut d’Al-Assad va fer que se’l veiés amb esperança, com saba nova que podria portar reformes democràtiques al país. Res més lluny de la realitat. Quan va arribar a la presidència, després d’una esmena constitucional perquè pogués arribar al càrrec sense tenir l’edat que fins aleshores hi havia establerta, va governar amb mà de ferro, sense rastre de cap reforma.
Resulta que aquell jove a qui semblava que no li interessava el poder, s’hi va començar a trobar còmode. Al-Assad es va anar transformant en una versió de Michael Corleone al Pròxim Orient on, com a la saga d’El padrí, el protagonista també deixa un rastre de sang en la batalla per continuar al poder. Al-Assad és la prova que ni els estudis, ni haver vist món, ni una gran capacitat intel·lectual són cap impediment per actuar com un bàrbar.
El domini d’Al-Assad va trontollar el 2011. En plena onada de revoltes al món àrab, les manifestacions reclamant democràcia es van escampar pel país. El règim hi va respondre amb atacs contra la població, fins i tot amb armes químiques, i va començar una guerra civil. La Primavera Àrab no va triomfar i Síria va continuar una dècada més atrapada en un hivern que semblava etern. Al-Assad va conservar el poder, però sense esclafar del tot els rebels. Tot i que va intentar-ho: a mesura que passen els dies es van coneixent les barbaritats del règim: centres penitenciaris on els presos convivien amb cadàvers, laboratoris de droga per finançar el règim, persones compartint el menjar amb rates…
Però aquells reductes rebels que encara resistien van començar a guanyar terreny a finals del 2024. Més del que ningú s’esperava. I, en dues setmanes, les forces rebels van arribar fins a Damasc, sense trobar oposició. El que semblava una fortalesa era, en realitat, un castell de cartes. En pocs dies, el règim es va ensorrar. Quan va caure Damasc, Al-Assad ja no era al país. Feia dies que estava refugiat a Rússia, el seu principal aliat, que ben aviat va concedir-li asil al·legant raons humanitàries.
Bashar al-Assad, el dictador inesperat
