Les bandes sonores i els seus crea-dors estan recuperant el lloc que els hi pertoca en la programació musical. Una tendència molt esperada i ben merescuda.
La nit del 31 d’octubre, l’Auditori del Fòrum va acollir un peculiar concert a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Els músics van interpretar en directe la mítica banda sonora de Bernard Hermann de Psicosis d’Alfred Hitchcock. El film es va projectar com en un cinema convencional, però amb la peculiaritat de tenir, als peus de la pantalla, una orquestra d’instruments de corda interpretant la música que, segurament, més ràpidament associem al misteri i al terror. Però la partitura de Bernard Hermann és molt més complexa que una sola nota de violí. La possibilitat de sentir la banda sonora en primer pla, amb els músics compartint escenari amb l’inefable Norman Bates, convida a fixar-se en els múltiples matisos d’una música que Hitchcock mateix va reconèixer com el trenta-tres per cent de l’èxit de Psicosis (a la foto superior).
A l’Auditori, l’OBC ja fa temps que programa concerts de bandes sonores, ja siguin projeccions de pel·lícules amb música en directe com El senyor dels anells o Gladiator o monogràfics com el de la música de les pel·lícules de la Pixar o del compositor Danny Elfman. El gran teatre del Liceu ha programat, per aquesta temporada, una activitat complementària a l’estrena del Capvespre dels Déus, de Wagner, que consistirà en un concert de bandes sonores inspirades en el famós compositor alemany.
Un concert on no hi faltarà la música de John Williams per a pel·lícules com Star Wars o En busca del arca perdida. Bernard Hermann, John Williams, Danny Elfman… Mica en mica, els grans noms de la banda sonora comencen a guanyar-se un (merescut) lloc entre els compositors de música clàssica i simfònica i les bandes sonores originals un espai dins les sales de concerts, compartint programacions amb noms indiscutibles com Mozart, Beethoven o Wagner.
Les sales de concerts necessiten arribar a nous públics, i els programadors sembla que han entès que el cinema ha heretat, al llarg segle XX, el paper d’espectacle audiovisual que en un altre moment va tenir l’opera. De la mateixa manera, pocs discuteixen avui el paper de compositors com Hermann o Williams com a hereus i continuadors de la tradició musical simfònica. La música ha acompanyat les imatges en moviment des del minut zero, i durant un segle i escaig, ha madurat fins a donar les seves pròpies obres mestres. I és que amb 120 anys d’història, el cinema és molt més que un entreteniment: és un art que aglutina múltiples disciplines amb dret a trobar el seu espai als museus i auditoris.
