La necessitat de recuperar certes bones costums no ens ha de retornar a l’esperit decimonònic dels uniformes.
Avui s’invoca l’austeritat parlant de la crisi, l’atur, les retallades, etc. i, per tant, no sembla gaire atractiva. Polítics i gestors econòmics prenen el concepte d’austeritat per presentar les restriccions i les dificultats del moment econòmic com quelcom inapel·lable i objectiu, sovint amb la cantarella que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i que cal defugir els excessos del passat. De debò és acceptable que el comú de la gent ha viscut per damunt del possible? I si aquest fos el cas, d’això se segueix que cal fer grans retallades en educació i sanitat? Que cadascú ho jutgi.
Els grans actors i gestors de la política econòmica són els qui van obrir el pas als excessos que han dut a la crisi de la banca, a la fallida immobiliària, a la desigualtat territorial, etc. Uns responsables que impulsen ara el rescat social dels bancs –no pas de les famílies hipotecades–, o el desigual repartiment de l’esforç fiscal –i de les inversions públiques– tant a bastament denunciat a l’Estat espanyol. No és ètic ni racionalment defensable que es traslladi al comú de la gent els errors i els costos de la mala gestió.
Noti’s que la mala gestió poc s’adiu amb l’austeritat, si més no amb la tradició europea puritana i protestant (sobretot calvinista) que promou la competència i la seriositat professional, i el treball real i l’èxit econòmic, com va mostrar l’estudi clàssic del sociòleg alemany Max Weber sobre l’Ètica protestant i l’esperit del capitalisme. L’austeritat com a valor de fons ja és present en l’estoïcisme grec que defuig les passions associades als béns materials i es deixa estar de tot allò superflu, quelcom que acaba fonent-se en el cristianisme primitiu. L’austeritat viscuda també es troba entre la gent gran que distingeix pla bé el fonamental de l’accessori, en haver-se educat en un consum de supervivència -sinó de privacions- i amb una escassa generació d’excedents. Finalment, pot veure’s l’austeritat genuïna de certes alternatives al consumisme, com mercats d’intercanvi, reutilització de roba, bancs del temps, ús compartit de béns o serveis, preocupació per la sostenibilitat i el consum responsable, etc.
Són iniciatives de base, del tot alienes als qui van ser la condició necessària d’aquells excessos que han portat la crisi, i fetes des del sentit comú i d’una opció d’austeritat sentida.
