La líder birmana, de 67 anys, ha pronunciat aquest mes de juny el discurs d’acceptació del Premi Nobel de la Pau que van concedir-li l’any 1991.
El 10 de desembre de 1991, el professor d’Oxford Michael Aris i el seu fill Kim van recollir el Premi Nobel de la Pau a l’Ajuntament d’Oslo. Ho van fer en representació de la seva esposa i mare, a qui la junta militar birmana mantenia en arrest domiciliari. El 16 de juny passat, vint anys, sis mesos i sis dies més tard, Aung San Suu Kyi va poder trepitjar l’Ajuntament de la capital noruega i pronunciar, per fi, el discurs d’acceptació del premi.
“Estimada Aung San Suu Kyi, us hem estat esperant durant molt temps”, van ser les paraules de benvinguda del president del comitè del Nobel, Thorbjorn Jagland. La premiada, amb un mocador lila al coll i flors blanques al cap, va explicar que, l’any 1991, es va assabentar per la ràdio que li havien concedit el guardó i que, en sentir-ho, va saber que el món recordava els presos birmans: “el Nobel va atreure l’atenció cap a la lluita per la democràcia i els drets humans a Birmània: no seríem oblidats”.
Probablement, en molts moments dels vint anys, sis mesos i sis dies, Suu Kyi va pensar que mai arribaria a fer aquest discurs. Filla del general Aung San, heroi de la independència birmana assassinat quan Suu Kyi només tenia dos anys, va marxar a estudiar a Oxford amb 19 anys i s’hi va quedar com a professora, fins que el 1988 va tornar al seu país per cuidar la seva mare malalta.
La seva decisió d’encapçalar l’oposició a la dictadura va fer que el règim militar ordenés detenir-la. Entre 1989 i 2010, va passar la major part del temps o bé a la presó o bé sota arrest domiciliari i, en els pocs moments en què no era retinguda, mai va marxar del país per por que el règim militar no la deixés tornar. És per això que no va anar a recollir el Nobel i que, quan el seu marit va morir de càncer el 1999, no va assistir al seu funeral al Regne Unit.
Però aquesta llarga lluita va ser clau perquè, fa dos anys, Birmània iniciés un procés d’obertura que ha comportat el seu alliberament i la celebració d’eleccions. Des d’una casa deteriorada de l’avinguda de la Universitat de Rangun, Suu Kyi va mantenir viva la memòria d’un poble oprimit, en va ser el rostre davant dels països occidental i va aconseguir portar la democràcia al país.
Potser per això, en el moment d’agrair el premi que va impedir que fos oblidada del tot, Suu Kyi va voler recordar-se de tots aquells birmans, compatriotes seus, que ara es troben en la situació en què ella estava l’any 1991: “Encara hi ha presos polítics a Birmània. I fa por que, amb els alliberaments dels més coneguts, la resta siguin oblidats”.
