Com que la Universitat Oberta de Catalunya és experta en educació ‘online’, té la seva seu al cor del districte tecnològic de Barcelona, el 22@. Ens arribem fins a la Rambla del Poblenou per parlar amb l’Asun Pié Balaguer, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació i experta en estudis sobre la discapacitat i la dependència.
Asun Pié Balaguer és diplomada en Educació Social per la URL i doctora en pedagogia per a la UB. Actualment és professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya. Aquells que la coneixen de més a prop asseguren que no respon al perfil acadèmic clàssic perquè es construeix en el món professional. Milita pels drets de les persones amb diversitat funcional i entén l’acte acadèmic com un gest polític de resistència.
L’home és un ésser dependent?
Justament, a l’actualitat, el concepte de dependència està acotat d’una manera a partir de la qual es programatitzen determinats funcionaments i col·lectius, mentre que s’obvia la dependència com a qüestió ontològica de l’esser humà. Avui l’etiqueta de dependència va lligada a l’accés de recursos i de prestacions, com és el cas de la Llei de Dependència, de manera que, al final, s’associa aquesta categoria exclusivament a la fractura social obviant la dependència com una qüestió connatural de l’ésser humà. Precisament la idea que jo defenso i treballo és tornar a obrir aquesta categoria i pensar què comportaria fer una definició molt més amplia de dependència, la qual cosa, ens porta a la interdependència.
Per què una visió “àmplia” de la dependència ens evoca a la interdependència?
Per una banda, contractada o informal, ningú pot viure sense l’ajuda dels altres. Hi ha una sèrie de suports que tots utilitzem però que no es llegeixen des de la dependència. Des d’aquest focus només es tenen en compte determinades prestacions, ajudes o recursos. I, per altra banda, el fet indiscutible que tots hem estat dependents i ho tornarem a ser i, per tant, les polítiques socials al voltant de la dependència han de poder ser i pensar-se des de la universalitat, no des de la sectorització. És a dir, la Llei de la Dependència ens interessa a tots i a totes i, per tant, hauria d’estar finançada d’una altra manera.
Deixem de ser dependents en algun moments al llarg de la vida?
Per desgràcia estem en un context en què es presenta la idea de dependència com si fos una cosa que existeix i té una substància pròpia, quan aquesta idea és completament falsa. Ingressem en aquest món a partir de la cura de l’altre i a partir d’una situació d’exposició en la qual necessitem d’aquest altre per poder créixer i desenvolupar-nos. I aquest és un fet que continua al llarg de tota la vida. La nostra existència és possible perquè hi ha algú que la sosté, que la cuida, que la fa possible.
Segons vostè què és la interdependència?
Per mi, el terme interdependència va estretament lligat al concepte de cura. I entenc la cura més enllà d’una relació dual; penso en la cura com una manera de relacionar-se, la qual cosa implica les institucions i el tipus d’organització social que tenim muntat. És a dir, hem de decidir si posem el capital o la vida en el centre de l’organització social. I si ens decidim per un o per l’altre, canvia tot! Jo crec que la única manera de pensar una altra organització social en què la vida sigui la prioritat i no el capital té a veure en revisar la idea de dependència i de interdependència. Ens necessitem els uns als altres, no hi ha cap ésser que pugui viure de manera saludable sense algú altre, necessitem suport mutu permanentment i les institucions i les manera d’organitzar-nos han de poder estar al servei d’això.
Per tant, parlem d’una idea àmplia de cura.
Sí, absolutament. La cura té relació amb el tacte, amb la sensibilitat, amb com organitzem l’espai… és una disposició a acollir l’altre per fer-li la vida més fàcil. La cura és una actitud. Hi ha ambients que cuiden i altres que no. Hi ha institucions que cuiden i hi ha institucions que maltracten, encara que no ho reconeguin.
Si la interdependència, com vostè assegura, posa la vida al centre de la societat, estem parlant d’un canvi radical respecte la societat que tenim ara…
La idea d’interdependència serveix per revisar-nos interiorment i per revisar la manera com ens relacionem amb els altres, per veure si instrumentalitzem els altres o bé els cuidem. Dit d’una altra manera, la interdependència tornar a obrir la pregunta respecte qui sóc –atenció, obre la pregunta, no la tanca, ja que, com s’ha comprovat al llarg de la història, tancar aquesta pregunta ens condueix a l’horror– i identificar quines dificultats tenim. L’objectiu final sempre és revisar l’organització social. Cal deixar clar que aquest no ha de ser un treball individual, sinó sobretot col·lectiu. Ens hem de preguntar junts com podem fer la vida més sostenible, ja que precisament la societat actual invisibilitza allò que és més important: tothom per sostenir-se necessita d’algú altre. Aquesta és una idea d’interdependència molt àmplia i no té res a veure amb determinats grups.
Si parlem d’interdependència des d’aquesta amplitud i la desvinculem de grups fràgils, hauríem de concebre la interdependència com una relació entre iguals?
S’hauria d’estudiar. Avui els termes dependència i interdependència no es vinculen al concepte d’igualtat, sinó al de vulnerabilitat. La vulnerabilitat comuna com a eix transversal que ens iguala a tots i a totes. Aquesta vulnerabilitat compartida, des del naixement, és un fet incontestable. Ara bé, també hem de tenir en compte que a la nostra societat existeix una vulnerabilitat problemàtica que genera una distribució desigual del patiment, molt del qual podria ser evitable. És a dir, per una banda, hem d’assumir la vulnerabilitat com un fenomen transversal que ens afecta a tots, que no té a veure amb col·lectius determinats, ni amb parts del món determinades, i, per l’altra, hem de ser conscients que es produeixen vulnerabilitats problemàtiques injustes a partir de determinades maneres de funcionar, organitza i pensar. I, precisament, la sectorització de la dependència és una manera d’organitzar aquest tema que genera un extra de patiment, ja que pensa amb aquell cos normatiu com a problemàtic quan en realitat és discutible que ho sigui.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
