Aprendre a estimar en temps incerts

Josep Estalella, director de l’Institut Escola, es proposava formar “persones bones, millor si podien ser fortes i millor si podien ser sàvies”. Sabem com formar l’intel·lecte i també com tenir cura del cos, però per fer persones bones ens cal aprendre a estimar. Es diu que una finalitat de l’educació és arribar a fer persones felices. Amor i felicitat sovint apareixen vinculats. El propòsit d’aquestes ratlles és entendre que només podem ser feliços si contribuïm a la felicitat dels altres. Això demana un concepte diferent perquè, si és veritable, l’amor no és egoista; ens fa sortir de nosaltres mateixos per obrir-nos als altres.

En paraules de Tagore, “l’amor és el significat últim de tot el que ens envolta. No és un simple sentiment, és la Veritat, és l’Alegria que es troba en l’origen de tota creació”. Hem nascut per estimar, és una llei natural. Però, no tothom ho entén igual. Per això sovint és preferible parlar d’afecte i d’estimació, d’amabilitat, tolerància, respecte, comprensió i compassió, fraternitat universal, solidaritat i ajuda mútua. Per Thomas Merton, no som éssers humans complets fins que no ens lliurem als altres amb amor. Per al cristianisme, Déu és amor, com recorda l’encíclica del Papa Benet XVI Deus Caritas est (2005). 

Desitjar el Bé de l’altre, desitjar que existeixi, dir a la persona estimada, com Gabriel Marcel: “Tu no moriràs”. Desitjo que et vagi bé, m’agrada estar amb tu, no ens cal parlar, m’alegro que hi siguis. I també, com Goethe, “un cor que estima una persona no pot odiar res”. L’amor és actiu, és un desig de donar, no pas de rebre. Des dels grecs es parla de graus des d’eros, fins a agapé.

Eros és un amor cobdiciós, una atracció física per l’altre, no passa gaire de ser un desig instintiu, una passió impulsiva. L’educador, mare, pare o mestre, només pot educar el sentiment superior. En l’atracció i la passió, poc hi podem intervenir. Si s’ha educat per prevenir l’egoisme i el narcisisme ja s’haurà fet molt. Si s’ajuda al desenvolupament de la maduresa en el jove, una formació integral i una voluntat ferma poden prevenir de caure en una relació de dependència emocional insana. També hi ha un eros positiu, al capdavall tenim i som un cos.

Philia representa l’amistat, no desitja posseir i deixa ser tal com és la persona estimada perquè la valora i admira. Desinteressat, s’estima pel que un és i no pel profit que se’n pot treure. Es basa en el fet de compartir lliurement el temps, les experiències vitals, amb respecte i afecte. Per Aristòtil, aquest amor és una relació entre persones nobles que es fan el bé mútuament.

Storgé és l’amor incondicional que es dona entre els membres de la família i representa el compromís de tenir cura els uns dels altres sense caure en el control ni la sobreprotecció. És a la família on s’aprèn a estimar, a partir de l’experiència de viure amarats en els exemples quotidians.

Agapé és la forma més pura d’amor, espiritual i reservada sobretot per a la nostra relació amb la divinitat. Déu és un pare i l’amor del pare i de la mare és incondicional. Inclou la compassió, nivell més alt que el de la simple empatia. Des d’un punt de vista educatiu, parlem de la voluntat de contribuir al desenvolupament de l’altre perquè arribi a la seva plenitud.

En l’empatia, ens posem en el lloc de l’altre i el comprenem. L’empatia demana una percepció correcta del quadre de referència subjectiu de l’altre, amb els seus propis valors personals. Arribem al seu món “com si” fóssim l’altre, però encara no posem en marxa una actuació que es derivi d’aquest coneixement. En la compassió, patim amb l’altre i ens hi acostem per dir-li que no està sol, que compartim amb ell també el dolor o la pena. I actuem decididament en conseqüència, tractant de treure-li les causes del seu dolor o almenys alleujant la seva pena amb la nostra presència propera. Si convé, amb el nostre esforç o sacrifici. 

Quina és la fórmula de l’amor?

L’amor és un sentiment que es realitza en una actitud. I com s’aprenen les actituds? Com s’educa un sentiment? Neix espontàniament? Creix? Erich Fromm confessa que no hi ha cap fórmula, però recomana començar pel convenciment de la seva importància i proposa disciplina, concentració i paciència. 

No hi ha receptes, però les actituds –i els sentiments– s’encomanen amb l’exemple. A estimar se n’aprèn estimant i per això cal haver experimentat la meravella de ser estimat. Qui se sent estimat ho té quasi tot guanyat, només ha de fer un esforç personal per seguir un exemple que li resultarà familiar i ho farà sense adonar-se’n. L’amor s’encomana, donant-lo augmenta. És una cosa màgica? Sí, però també és un sentiment molt humà, el que ens fa ser més humans.

L’educador donarà exemple, amb la vida de cada dia, amb tacte i amabilitat (si us plau, gràcies, perdó). Amb coherència entre dir i fer, amb accions i gestos. Cal començar per un mateix i tenir autoestima, sense menystenir-se ni sobrevalorar-se, sense vanitat ni angoixa. Després cal sortir d’un mateix, amb una disposició d’obertura i servei, aprenent a escoltar, entrenant l’empatia i la compassió.

En les relacions amb els altres no n’hi ha prou amb la tolerància, cal un pas més que és el del respecte. Tolerar no és compartir l’opinió, sinó reconèixer el dret a pensar diferent. Respectar és més que tolerar, és l’actitud d’acceptar les persones com són, malgrat que a vegades els seus errors ens puguin fer mal. Respectar és comprendre i valorar la dignitat, així es comença a estimar.

El camí pot ser: a) de la tolerància al respecte, b) del respecte a l’empatia, c) de l’empatia a la compassió. No és fàcil arribar-hi a través de l’estudi teòric, però amb adolescents, comentar textos de literatura o filosofia pot contribuir a clarificar el que ja s’ha viscut. No sobrarien les explicacions i raonaments en una edat que sigui possible mantenir el debat. També, com que els conflictes són inevitables, la forma de resoldre’ls ha de ser el diàleg, la comunicació sense agressivitat, amb bon humor, optimisme i confiança.

L’amor intensifica els valors: fidelitat, sinceritat, agraïment, paciència, serenor, generositat, humilitat (reconèixer limitacions, demanar perdó), temprança (autocontrol, austeritat, responsabilitat), llibertat, justícia, fortalesa (perseverança en moments difícils). 

La transmissió de valors es modifica en temps incerts, en la distància, en la pandèmia. Una gran mostra d’estimació és renunciar a trobar-nos amb la gent que estimem per no perjudicar-los, però mantenir-nos comunicats més que mai per telèfon i videoconferències, trobades a l’aire lliure, seguir fent projectes conjunts, mantenir encara més contacte.

Molts matrimonis es trenquen durant les vacances per un contacte més estret i perllongat. Però amb el confinament d’aquesta pandèmia sembla que no ha passat això malgrat que la convivència de la “bombolla” ha estat encara més continuat. Ha fet sortir les nostres millors reserves. En temps difícils es valora més la companyia afectuosa, l’amabilitat de tracte. Sobreviure a una pandèmia, més quan es troben dificultats afegides i situacions dures, estimula l’esperança en un amor que cura.

Joan Mallart és catedràtic de Didàctica de la UB, doctor en Pedagogia i llicenciat en Filologia Catalana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.