Una persona excepcional en l’àmbit de la cooperació. Als 21 anys va començar a treballar a Anantapur, a l’Índia, al costat de Vicenç Ferrer, qui es convertiria en el seu marit. I avui, més de quaranta anys després, continua al costat dels exclosos. Es tracta d’Anne Ferrer, presidenta de la Fundació Vicenç Ferrer. Ella ens dóna la seva recepta de la cooperació: constància, compromís, apostar per accions concretes i treballar al costat del poble.
Vostè ha estat aquí a Catalunya convidada per parlar de la solidaritat. I ha pronunciat una conferència titulada “La solidaritat pot canviar el món”. Això és realment així?
Jo crec que sí. Nosaltres treballem a l’Índia des de fa 45 anys; a Espanya tenim 125.000 socis que pensen moltíssim en els nens que apadrinen i amb tota la seva família, tenim també molts projectes on col·laboren empreses espanyoles i a l’Índia les famílies amb què treballem també estan contribuint al desenvolupament dels seus propis pobles. Amb aquesta solidaritat entre Espanya i l’Índia milers de famílies d’Anantapur han progressat molt.
Vostè és la responsable directa de l’estratègia que segueix actualment la Fundació Vicente Ferrer. Per què ens costa tan cooperar, desprendre’ns del que és nostre per donar-ho als altres?
Nosaltres, en Vicenç i jo, hem cregut molt amb les bones accions, amb el compromís, amb la constància; fer accions concretes perquè moltes persones puguin sortir de la pobresa. A vegades pot semblar que aquesta acció tan concreta sigui freda, però en Vicenç sempre deia que una bona acció és la cosa més espiritual que podem fer en aquest món.
I en fem prou, de bones accions concretes, al cap de l’any?
Sí. En Vicenç també deia que aquestes accions no cal fer-les a l’Índia o a l’Àfrica o en un país que no és el teu; també pots fer-les al teu veí o a algú de la teva família. És que ets sents feliç, fent-les! Jo crec que hem d’ajudar tots els que pateixin, sigui a l’Índia o sigui a Espanya. No m’imagino un món on cada nació s’ajuda només a sí mateixa; necessitem aquesta solidaritat internacional.
Les bases per tal que existeixi una bona cooperació –sigui del tipus que sigui– són sempre les mateixes?
Una cosa clau és treballar colze a colze amb les famílies d’una comunitat. No només cal que hi hagi una organització disposada a treballar un projecte sinó un contacte de tu a tu amb les persones que acolliran el projecte, perquè són les persones que viuen allà i tenen les seves pròpies idees sobre el desenvolupament.
Les administracions, els governs, entenen aquesta manera de treballar que vostè proposa, quan parlen de cooperació?
A l’Índia puc dir que la constància és difícil, que es practiqui; si un govern posa en marxa un bon projecte i hi ha canvi polític, a vegades el projecte queda aturat…
Constància, compromís, treball amb les persones que reben els projectes… quins valors afegiria vostè perquè es pugui dur a terme una bona cooperació?
Amor, que és el que mou el món. La importància de donar és una cosa que als nostres mateixos pobles les famílies senten. Si hi ha un terratrèmol o un tsunami, les famílies pobres volen contribuir amb roba o fins i tot amb diners. Diuen que de la Fundación Vicente Ferrer han après la importància de donar i de compartir. Normalment, els socis que ens visiten es queden sempre sorpresos de què les famílies tinguin tan poc però que en canvi el poc que tenen ho volen compartir.
Això ho hauríem d’aprendre nosaltres, aquí, d’allà?
Sí, sí. Hem d’aprendre que podem ser feliços amb poca cosa.
Una de les grans dificultats de l’exercici de la cooperació no adormir les consciències d’aquells que són ajudats, precisament. Vostès ens consta que tenen una estratègia dedicada precisament a això, oi?
Sí. Des de fa dos anys estem parlant amb les mateixes famílies pobres del poble; després d’ajudar-les durant més de 45 anys els hem dit que ells també han de pensar en tenir responsabilitat per contribuir al desenvolupament del poble. Tan hi fa el que puguin aportar, l’important és que s’ho creguin i ho facin. Doncs han construït unes guardioles que trenquen per l’aniversari d’en Vicenç. L’última vegada que ho van fer va resultar que entre 85.000 famílies havien recollit 200.000 euros en monedes. És un exercici que pensem que és molt important i que és possible. A Espanya, els nostres socis tampoc són les persones més riques, oi? Doncs a l’Índia, el mateix.
Com podem conscienciar aquells que potser creuen que no val la pena treballar en la millora del món perquè és impossible canviar res?
Arreu del món la gent dubta sobre la possibilitat d’eradicar la pobresa extrema. Doncs quan venen voluntaris a Anantapur –cada any, malgrat la crisi, en venen uns 1.500–, veuen que si, que és possible sortir de la pobresa. I veuen també la confiança que tenen les persones del poble amb la Fundació. Són persones que tenen compassió, que volen fer alguna cosa, a la vida. Per molts la Fundació és un exemple de què sí és possible eradicar la pobresa. Moltes vegades les persones pensen: “Només sóc una persona, jo. Què puc fer?”. Doncs moltes persones juntes, poden fer moltes coses. Sempre necessitem, doncs, més persones per millorar aquest món. Tenim moltes coses a fer: ses de la Fundació, a l’Índia, volem seguir arribant a moltes persones que pateixen, que surten de la pobresa extrema i, per exemple, en l’actual context indi, ajudar a superar aquesta xacra de la violència contra les dones.
Alguns potser pensen que poden aportar tan poca cosa, que no val la pena.
Jo crec que en la importància de qualsevol aportació, sigui grossa o petita. Valorem moltíssim, a la Fundació, qualsevol aportació, o qualsevol persona que vulgui ser voluntària. Si és una contribució de cada mes o dos cops l’any no són només diners sinó que es nota que ho estan fent amb el cor; creuen amb els mateixos objectius que nosaltres. Sabem que pensen molt amb els nens que tenen apadrinats; a casa seva en tenen fotos penjades. No és poca cosa!
