La filòsofa i assagista acaba de debutar en la narrativa amb Aquella nena de les paraules, un llibre publicat per Univers on explica una història familiar sobre els silencis provocats per la Guerra Civil Espanyola a través de la mirada de la protagonista, que és una nena.
S’estrena en l’àmbit narratiu. Què li permet aquest registre?
Els que estem acostumats a escriure articles en revistes d’impacte estem molt condicionats pel llenguatge acadèmic. Necessitava expressar idees en un format nou i la literatura et permet entrar en una dimensió diferent.
En la narrativa, és més fàcil que el lector entri en la història?
Totalment. Aquesta història fa que molta gent pugui llegir el que jo penso a través de les metàfores i de les figures de la literatura. Els meus col·legues, que habitualment no llegeixen els articles que publiquen les revistes d’impacte, sí que estan llegint aquesta novel·la. La narrativa és un canal de comunicació més directe amb les persones.
La novel·la parla de silencis. I dic silencis en plural perquè a vegades no és només un silenci relacionat amb un fet històric, com en aquest cas la Guerra Civil, sinó tots els silencis que això provoca.
Sí, és la història d’una criatura que té entre sis i set anys i observa un ambient on els adults parlen poc, fluixet i són enigmàtics per la seva manera de circular per on passa tot, que és Cal Sunyer.
Cal Sunyer, una masia que descriu d’una manera poètica i profunda.
Sí, és una casa de la memòria. Crec que és important diferenciar entre els records i la memòria. Els records poden aparèixer d’una manera més o menys precisa; la memòria, en canvi, sempre és una vocació. En la memòria hi ha imprecisions, construccions, fantasies, imaginaris. I per això en el llibre surten moltes coses que pretenen expressar això. La taca a la paret, la pols, els objectes perduts. Es busca com evocar en realitat un escenari d’infància perquè penso que la infància, més que un temps, és un espai.
Com es construeix la memòria? Vostè ara la diferenciava dels records, però a vegades pensem la memòria com un conjunt de records.
La memòria és una organització dels records, però amb una interpretació, amb un fil narratiu que es pot expressar de forma literària o de moltes altres maneres. Per exemple, si veiem una fotografia d’una excursió al Montseny de quan teníem deu anys, recordem l’excursió, però la memòria és tot el discurs que podem construir a partir del record.
Si individualment ja és prou complex, quan ho traslladem a un escenari com el de la Guerra Civil Espanyola, on les perspectives i els records encara es diversifiquen, és més complicat?
En relació amb la guerra m’he trobat que els alumnes l’han estudiat a l’institut perquè entra a examen. Però, el que han estudiat és molt diferent de les vivències familiars, que encara avui estan molt silenciades. Em crida molt l’atenció aquesta contraposició entre les narratives i la història. La història que s’ensenya a l’escola o a l’institut està molt centrada en la informació del que s’ha d’avaluar; en canvi, les vivències són l’impacte que els fets històrics han tingut en les vides singulars de les persones i les famílies. Jo crec que tenim l’assignatura pendent d’interpretar, escoltar i rescatar les vivències familiars.
Com simbolitza aquest fet a la novel·la?
La història d’aquesta nena que copsa silencis és una història bastant general que simbolitza això. De fet, la gent que ha llegit el llibre m’ha fet aquesta observació. Totes les famílies van viure situacions similars, però d’això se n’ha parlat poc i potser ara és el moment.
Per tant, encara hi ha silenci pel que fa a la Guerra Civil?
Sí, clarament. Vam fer un taller amb un artista visual on es parlava de les històries de la guerra i els estudiants van descobrir moltes coses de la seva família que no sabien, però sobretot no sabien que tenien preguntes a propòsit d’això. El repte de l’educació és obrir preguntes que puguin orientar les vides a les persones en funció d’interrogants que sabem que no podrem contestar del tot, però que són el que orienten les decisions que prenem i el lloc que ocupem en el món.
Tornem a la novel·la, a aquella nena que observa un ambient molt silenciós, on hi ha molt d’enigma… a una nena que ets tu, podem dir. És el llibre una reflexió personal?
En aquest llibre hi ha una teoria de la infància. Nosaltres vivim en un món en el qual els adults han colonitzat l’espai i el temps dels infants. Pensem que els infants s’han de relaxar, quan és una cosa que han de fer els adults; considerem que els infants han de tenir una agenda molt carregada, que és el que tenen els adults. De fet, hi ha com una mena d’invasió de l’espai i el temps dels infants a partir de les expectatives, projeccions i inquietuds dels adults.
I quin rol tenen els infants respecte dels adults?
A la novel·la, el que s’expressa és aquesta infància contemplativa que no deixa de mirar els adults amb les seves cabòries, silencis, picabaralles i preocupacions. El món dels infants no deixa de ser un món preservat de tot això, on els adults no tenen accés, i és clau entendre aquesta idea de la infantesa. Crec que podem fer una reflexió diagnòstica, crítica, del fenomen actual de la relació entre els adults i els infants a partir del que aquesta novel·la pretén expressar, que és aquesta mirada contemplativa.
Per acabar, si ens focalitzem en els silencis, quin impacte tenen en la nena protagonista?
El problema dels silencis no són les preguntes que un té, sinó el fet de prendre consciència que hi ha preguntes que no es poden contestar amb precisió. La novel·la el que pretén transmetre és que, en la tasca de documentació i de recerca acadèmica, les grans preguntes no obtenen resposta. Però és amb aquesta pregunta oberta que vivim. La pregunta oberta és el que ajuda a viure, no la pregunta orientada a una resposta.
