A ‘El banquet’, Plató descriu un sopar en el qual diversos filòsofs discuteixen sobre l’eros. Entre tots ells només una dona, Diotima de Mantinea, filòsofa grega mestra de Sòcrates. Ella exposa la seva opinió, però a través del seu deixeble. Tenint en compte aquest referent, Anna Pagès, professora de la Facultat de Ciències de l’Educació Blanquerna, reflexiona sobre la feminitat des del punt de vista de la filosofia en el seu darrer llibre: ‘Cenar con Diotima. Filosofia y feminidad’ (Ed. Herder). En aquesta conversa abordem la relació femenitat-feminisme.
És el mateix feminitat que feminisme?
No, són coses diferents. La feminitat és una condició existencial que en general està associada al cos, però també a les idees, a la cultura i a la societat d’un determinat moment històric. Per exemple, el model de bellesa i de feminitat de Marilyn Monroe, de Silvana Mangano o de Sophia Loren són molt diferents. La feminitat té relació amb la idea estètica de què significa ser una dona. Això des del punt de vista de l’existència i, per tant, des d’un punt de vista precari, perquè l’existència sempre és incompleta.
I el feminisme?
El feminisme és un moviment social i polític de reivindicació que reclama canvis en les formes d’organitzar la societat. En les societat democràtiques, des de finals del segle XIX, les dones han reclamat una sèrie de drets. Vinculem el feminisme a la igualtat i a la justícia social. Perquè el feminisme també recull totes les qüestions relacionades amb el injustícies i amb les minories.
Però els dos termes estan relacionats?
El feminisme no és una resposta a la feminitat, ja que la pregunta sobre la feminitat és una qüestió oberta que cada dona o home, en funció del seu plantejament, es formula en primera persona. Per exemple, l’escriptora italiana Natalia Ginzburg, a la novel·la Lèxic familiar, explica les frases que deien a casa d’ella quan era petita. I una de les expressions que sentia era: “Les dones han de tenir estil”. En aquest cas, per tant, l’estil per Ginzburg és un element a tenir en compte en la pregunta de què significa ser una dona. Cadascuna de nosaltres, segons l’herència rebuda (lloc de naixement, models de les nostres àvies, mares, germanes o dones que hem admirat) recollim elements amb els quals fem una mena de collage per respondre a la pregunta sobre què és la feminitat. Així, per algunes dones la pregunta sobre què és la feminitat pot ser el feminisme, però no necessàriament.
Si cada dona es pregunta que és la feminitat, no podem parlar de models de feminitat?
Hi ha models de feminitat que són propostes, però aquestes propostes no responen a l’interrogant que és una pregunta singular.
Per tant, com hauríem de definir la feminitat? Seria una essència, una experiència, una existència…?
La feminitat també és una forma de relació amb l’universal, en el sentit del tots o totes. A El banquet, Plató descriu una conversa entre Sòcrates i Diotima en la qual parlen de què és l’amor. Sòcrates diu: “Tothom està d’acord en què l’amor és un gran déu”. I Diotima li respon: “Aquest tothom qui és? Tothom tothom, tothom són els que saben o tothom són els que no saben?”. I el filòsof respon: “Tothom és tothom”. Però ella insisteix: “No, tothom no poden ser els que no saben”. D’aquesta manera ella planteja que hi ha formes singulars de contestar les preguntes, respostes creades sota una narrativa. En el meu llibre jo defenso que la feminitat en cap cas és una essència , sinó una pregunta oberta que té relació amb una condició existencial singular i, per tant, viscuda subjectivament.
Si la feminitat és una pregunta oberta, de resposta singular i relacionada amb l’herència rebuda, no pas un model tancat, per què esdevé un tema polèmic?
El tema polèmic és precisament perquè la societat intenta donar resposta a la pregunta de la feminitat de forma general, amb un models estàndards. Per exemple, Lady Gaga pot ser un model de feminitat, però aquest model no respon a l’interrogant de feminitat que cadascú es pot formular. Per tant, ni el feminisme ni cap teoria general pot respondre ni abarcar el cent per cent la qüestió de la feminitat.
Ha parlat de la importància de l’herència rebuda. Quin pes té aquesta herència en el nostre concepte de dona?
Cal tenir en compte que amb les herències es poden fer dues coses: acceptar els models rebuts o canviar-los. Des del postfeminisme, l’autora nord-americana Judith Butler afirma que totes hem heretat un conjunt de maneres però la pregunta important és si podem canviar aquesta herència i en funció de què. Per exemple, durant una època les dones han estat presentades com les víctimes del sistema patriarcal. Aquest és un model. Nosaltres l’acceptem? Si ho fem, com el podem modificar? Butler, per exemple, defensa que les dones no facin seu el model de víctima, sinó que reflexionin sobre com modificar els models heretats. En aquests entit no hi ha res que vingui donat, la feminitat també és una construcció, però una construcció a propòsit d’una tradició. Hi ha una frase preciosa de Nietzsche que diu: “La tradició normalment s’estudia o s’hereta, però és més important desitjar-la”. És a dir, saber en què la podem convertir.
Aquest moment de canvi, quan es produeix?
Els moments de canvi es produeixen en moments de perplexitat. Si creiem que no ens manca res i que tot ens ve donat difícilment ens preguntarem res. Precisament Diotima recorda a Sòcrates que no tot és blanc ni és negre, hi ha punts intermedis. Els moments de canvi ens els pot generar una determinada educació, una educació no basada en receptes; però també les experiències de la finitud de la vida que ens fan veure que no tot és universal. I, des d’aquest punt de vista, la feminitat també és una posició intel·lectual, perquè ens ajuda a veure els intermitjos i els detalls singulars de les grans veritats a la qual aspira la filosofia. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
